Peter Bence, un piano malabar a Barts

El pianista dels prodigis, el jove hongarès Peter Bence, va debutar aquest dijous a Barcelona en condicions de certificar els eslògans que l’han envoltat en els últims temps, començant per la seva condició d’executant vertiginós: aquest rècord Guinness que se li va concedir com a pianista més ràpid del món (765 notes per minut). ¿La música, com a objecte de plusmarca olímpica? Velocitat, sí, tot i que també espectacle, i un halo de noi normal que es diverteix joguinejant amb les fites del pop, com vam veure aquest dijous a Barts, nit de tancament del Festival Mil·lenni.

Les xifres que l’acompanyen conviden a arquejar les celles (300.000 milions de visites a Youtube i Facebook) i a col·locar-lo a la lliga dels fenòmens virals, si bé Bence no ha sorgit del no-res i arrossega un historial poc comú, amb un primer disc (‘Green music’) publicat als 12 anys (ara en té 27) i estudis a la prestigiosa escola de Berklee, a Boston. De tot això en surt un estil tècnic, vistós i obert a petites heterodòxies, acompanyat d’una posada en escena amb cops d’efecte de superproducció, com les encegadores fogonades dels plafons de ‘leds’.

El camí de ‘Black or white’

Però el seu repertori s’assenta en el ‘cover’, tot i que sigui de contorns lliures, com el seu famós ‘Black or white’, que va obrir la sessió en una sala que, malgrat l’aura d’excepcionalitat de l’artista, no es va arribar a omplir. El repertori de Michael Jackson és un dels seus punts d’ancoratge i va tornar-hi amb un ‘Thriller’ que va incorporar textures d’òrgan d’església i udols de ‘zombie’ pregravats, i amb la seqüència que va anar de‘Human nature’ a ‘Bad’.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Prou al silenci, la vaga en contra de l’assetjament escolar

Luis Tosar i Rigoberta Bandini presentaran la gala dels Goya: «Hi haurà molt català, gallec, eusquera i castellà»

El cançoner seleccionat va dir bastant d’aquests temps de convivència del que és clàssic i el que és molt nou, del pop del nord i del sud. De Toto a Sia, i dels generosos acostaments a Queen, aquest grup que ara sembla més important que els Beatles (‘Don’t stop me now’, ‘Somebody to love’, ‘Under pressure’), a una celebrada incursió a “la cançó de la dècada”, així la va presentar, que va resultar ser ‘Despacito’, de Luis Fonsi.

Convertit en home orquestra al servir-se de discretes trames rítmiques electròniques i del’‘autosàmpler’, Bence va incorporar els palmells del públic en una composició pròpia, ‘The awesome piano’, somiadora i juganera, i va ampliar els seus recursos utilitzant el piano com a percussió i manipulant l’arpa. Igual com 2Cellos, Bence va utilitzar el repertori pop com si fos música clàssica, atemporal i universal, i s’haurà de veure si la seva inventiva executiva és suficient per sustentar una carrera de llarg recorregut.