28 febr 2020

Anar al contingut

ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

Isabel Coixet: "Cadascú s'hauria de poder casar fins i tot amb el seu gos"

La cineasta estrena 'Elisa y Marcela', sobre dues dones que van aconseguir casar-se a la Galícia de 1901

Nando Salvà

Isabel Coixet: "Cadascú s'hauria de poder casar fins i tot amb el seu gos"

PHOTO BY JUAN NAHARRO GETTY IMAG

El seu tretzè llargmetratge de ficció, Elisa y Marcela, arriba aquest divendres als cines com el seu pas previ al seu desembarcament a Netflix el pròxim 7 de juny. En aquest rememora la història de dues dones que van aconseguir casar-se a la Galícia de 1901, quan una d’elles es va fer passar per un home.

¿Diria que 'Elisa y Marcela' s’estrena en el moment just? Al cap i a la fi, vivim temps d’auge del conservadorisme.
És cert que ens trobem en un moment de ressentiment i retrocés. De sobte estan en perill uns assoliments socials adquirits no fa tant que em semblen justos i irrenunciables. En concret, està baixant el nombre de països on el matrimoni homosexual està legalitzat. Al Brasil, sense anar més lluny, estan parlant de retirar-lo. Jo soc totalment al·lèrgica al matrimoni, però crec que cadascú s’hauria de poder casar fins i tot amb el seu gos, si així ho desitja.

"Estan en perill uns assoliments socials adquirits no fa tant que em semblen justos i irrenunciables"

Com la seva anterior pel·lícula, 'La llibreria', ‘Elisa y Marcela’ parla d’uns personatges assetjats per la societat. ¿És un tipus de situació amb la qual s’identifica?
Sí, especialment. Aquesta sensació ha marcat la meva vida des que anava a l’escola i ha determinat qui soc. Encara lluito per entendre aquesta mentalitat generalitzada segons la qual s’ha d’oposar a les actituds que no estan adscrites a un clan. No és necessari anar-se’n molt lluny per comprovar-ho, és suficient amb fixar-se en com estan les coses al nostre país. Em costa perdonar als qui defensen que, com pitjor, millor. Accepten desatendre les necessitats de la gent per mantenir viu el conflicte. És una mesquinesa.

¿Com va afrontar el rodatge de les escenes de sexe de la pel·lícula?
Volia evitar la típica mirada masculina, com la que sí que tenien les escenes de sexe entre dones de 'La vida de Adèle'; jo veig aquesta pel·lícula i no puc evitar imaginar-me el seu director masturbant-se davant el monitor. Volia que les meves actrius sentissin la llibertat de no fer res que no se sentissin còmodes fent. És una simple qüestió de respecte. 

'Elisa y Marcela' ha sigut produït per Netflix i això, per si mateix, l’obliga a carregar amb una cosa semblant a un estigma. ¿Què n’opina d’això?
Jo vaig escriure la pel·lícula per a la pantalla gran, i m’agradaria que la quantitat de gent més gran possible la veiés en cines. Però he mirat de tirar endavant el projecte durant l’última dècada, i em resultava impossible finançar-lo fins que vaig entrar en contacte amb Netflix. Em van donar una llibertat absoluta: no van tenir cap objecció en què la rodés en blanc i negre, i em van garantir que a més d’estrenar-se en ‘streaming’ ho faria també en els cines espanyols. 

"Quan veig ‘La vida de Adèle’ no puc evitar imaginar el seu director masturbant-se davant el monitor"

¿Com creu que es resoldrà la polèmica entorn de Netflix?
Tots sabem que el futur de la distribució i exhibició passa per la coexistència de pel·lícules en plataformes de 'streaming' i en sales. Com a cineasta, a mi que existeixin aquestes plataformes em permet tenir una eina més per explicar les meves coses. I crec que per a l’espectador també és molt positiu, perquè significa més contingut entre el qual escollir allò que vol veure. Quan jo era nena només hi havia dos canals de televisió, i era terrible. 

Els exhibidors alemanys van mirar d’impedir que 'Elisa y Marcela' es projectés a la Berlinale. ¿Com ho va viure?
Em va semblar una falta de respecte al festival i a la cultura en general. Els qui no respecten els autors no respecten la cultura.

I aquell no va ser el seu primer moment complicat en el certamen alemany. ¿Què va aprendre de la mala acollida que allà va rebre ‘Ningú no vol la nit’ (2015)? 
Fins i tot vaig pensar a llançar-me al riu. Havia sigut un rodatge terrible, durant el qual fins i tot em vaig trencar tres costelles i al final ni tan sols vaig cobrar, i després a sobre la crítica va esbocinar la pel·lícula. Encara continuo prenent antidepressius com a conseqüència d’això. Però per mi el cine és una malaltia de la qual soc incapaç de curar-me. L’únic lloc on soc feliç és al ‘set’ de rodatge, així que crec que no em quedarà més remei que continuar fent pel·lícules fins a caure morta.