Elton John torna a ser un coet

S’ha de reconèixer que, si el jutgem exclusivament per la seva imatge actual, Elton John convida a fer una mica de broma. Amb el risc de sonar una mica antipàtics, diguem que a un senyor d’aquesta edat no l’afavoreixen ni tant bòtox ni tants aires de diva. La seva carrera, en canvi, és una cosa molt seriosa. Sobretot al llarg dels anys 70, escudat pel seu lletrista i bon amic Bernie Taupin, el britànic no només va compondre un bon grapat de cançons absolutament innegables; també va fer concerts que avui són cosa de llegenda, en els quals exhibia una entremaliadura al piano pròpia de Jerry Lee Lewis i uns estilismes que fan que els de Lady Gaga semblin sobris. Dit això, és poc probable que el cantant hagi produït ‘Rocketman’ perquè sentís la necessitat de reivindicar-se. Si fem cas a la mateixa pel·lícula, la seva intenció ha sigut més aviat exorcitzar vells dimonis. Si a la resta dels mortals fer teràpia ens costa una fortuna, a ell en canvi li permetrà ampliar de forma substancial la seva.

Presentada aquest divendres a Cannes fora de competició, la pel·lícula de fet s’obre amb el que sembla una sessió d’Alcohòlics Anònims. Vestit com un diable de lluentons, guarnit amb unes immenses ales de ploma i ulleres amb lents en forma de cor, l’artista batejat com Reginald Kenneth Dwight confessa ser addicte a l’alcohol, la cocaïna i el sexe, i patir bulímia, i tenir problemes amb les drogues legals i la ira. A partir d’aquest moment, ‘Rocketman’ es dedica a relatar la vida del seu protagonista des de la infantesa fins a arribar a aquell punt, i el camí que segueix resultarà bastant previsible per a tot aquell que hagi vist algun ‘biopic’ musical.

No obstant, això no ha importat a l’actor Taron Egerton quan ha explicat per què, segons el seu parer, la pel·lícula no és la típica biografia. “Hem alterat la cronologia de les cançons, hem inclòs interludis de fantasia i ens hem pres algunes llibertats en relació amb la veritat”. A diferència del que suggereix ‘Rocketman’, en efecte, John no va fer levitar els espectadors del seu primer concert als Estats Units, al Trobadour, el 1970; tampoc va sortir volant cap a l’espai durant la seva actuació al Dodger Stadium el 1975, considerada una de les més memorables de la seva carrera.

Zones fosques

Mentre recrea aquests i altres moments vitals rellevants de la seva vida, la pel·lícula converteix en números musicals de vistositat variable la major part dels èxits que va aconseguir en els seus anys de glòria. ‘Crocodile rock’. ‘Goodbye Yellow Brick Road’. ‘Your song’. ‘Saturday night’s alright’. ‘Tiny dancer’. ‘Honky cat’. ‘Rocketman’, per descomptat. Només dues de les cançons que sonen al llarg del metratge van ser compostes després de 1980: ‘I want love’ (2001), amb la que acompanya un episodi d’infància, i ‘I’m still standing’ (1983), que il·lustra la seqüència final i el videoclip de la qual, curiosament, va ser rodat a la platja de Cannes.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

“Elton és un ésser humà meravellós, però un ésser humà al cap i a la fi, i en cap moment vam voler deïficar la seva figura”, explicava Egerton. “Ell no s’avergonyeix dels errors que va cometre en el passat, li va semblar bé que en parléssim”. En sintonia amb les seves paraules, els responsables de promocionar ‘Rocketman’ han passat mesos anunciant que la pel·lícula s’endinsaria en zones fosques, i que s’aproximaria de forma oberta als excessos del cantant amb el sexe i les substàncies prohibides. La realitat no és exactament així: el seu metratge inclou menys escenes de llit que qualsevol episodi de la primera temporada de ‘Joc de trons’, i insisteix a deixar clar que l’ús que John feia dels estupefaents era exclusivament autodestructiu. Seria ingenu esperar una actitud apologètica d’una pel·lícula com aquesta, però en tot cas no hauria passat res per reconèixer que, de tant en tant, es drogava només per diversió.

Fer-ho, això sí, hauria xocat amb l’objectiu primordial de ‘Rocketman’: demostrar-nos que, mentre conquistava el món amb les seves cançons, Elton John ho passava malament perquè mai es va sentir estimat; ni pels seus pares, que eren uns monstres egoistes; ni pel seu mànager, John Reid, que va ser el seu amant per interès propi; ni per Taupin, que el considerava un germà, però se sentia atret per les dones. Tot i que tot això, també se’ns fa saber, és cosa del passat. Un epíleg ens fa saber que fa 28 anys que el cantant està sobri, que per fi va trobar l’amor amb qui avui és el seu marit i, de passada, que ha donat desenes de milions de dòlars a obres de caritat. Segur que gràcies a ‘Rocketman’ serà capaç de donar-ne alguns més.