Enric Montefusco, bufó amb causa a l'Apolo

En el trànsit de ‘Meridiana’ al seu recent ‘Diagonal’ veiemEnric Montefusco cada vegada més a gust amb el llenguatge musical que ha triat després de les seves prop de dues dècades al capdavant de Standstill. D’aquell rock amb ascendent hardcore i en constant evolució passem a una noció de cançó popular tan propera com severa, que manté a ratlla la temptació de l’èpica i que reserva moments d’esplendor i galimaties, sempre conscienciat, com vam poder disfrutar aquest dijous a l’Apolo (festival Guitar BCN).

Montefusco va obrir amb sengles declaracions de principis de tots dos discos: ‘Adiós’, invocant el seu llegat educatiu per acomiadar-se’n (aquesta és una de les fixacions a la seva obra moderna), i la més fresca, ‘Quien abre camino’, amb ecos de folklore embolcallant el seu pronunciament: “sense pàtria, sense rei, sense ombra, sense sostre”, disposat a endinsar-se en una “foscor” que “no dona diners”. Al seu costat, un trio molt obert i imaginatiu: els teclats, la guitarra i la trompeta de Bernat Sánchez (excomponent d’aquell grup pop despert anomenat Mine!, que supleix Pere Jou, de Quart Primera, titular al disc), el violí i l’aparatós helicó, una mena de tuba associada a les marxes militars, de Jaime del Blanco, i la bateria de Ramon Rabinad.

Refugiats i futbol

Notícies relacionades

Enric Montefusco: «Tant de bo no fos artista i pogués viure en pau»

Música amb Barcelona com a escenografia

Entre aquest entramat instrumental original va realçar cançons en què s’observa una cura per les formes i les cadències rítmiques no ordinàries: allà hi havia l’evolució in crescendo d’‘Himno de Europa’, amb la seva denúncia del tracte als immigrants i refugiats amb una vergonyosa fricció amb l’“oé, oé, oé” dels càntics futbolers; el missatge de Montefusco davant les imminents eleccions europees. I la peça més cridanera de la nova entrega, ‘Hermosa España’, un vals devastador amb xaranga que porta la idea de l’esperpent de Valle-Inclán a un format de cançó burlesca i acusatòria coronada per una doble tornada. Montefusco, erigit en un bufó llenguallarg que després, a la més sòbria ‘La reconquista’, va tornar a la idea de “desaprendre l’après”.

Tot i que va integrar, i amb encert, un parell de cançons dels temps de Standstill, ‘¿Por qué me llamas a estas horas?’ (amb injecció final de trompeta) i ‘Adelante Bonaparte’, Montefusco ha aconseguit construir en poc temps un repertori en solitari amb cançons que el públic ja espera. Com aquesta ‘Obra maestra’ que va sacsejar el bis amb els quatre músics desplaçats al mig de la pista de l’Apolo, com una banda de carrer una mica excèntrica i feliç, deixant que el follet vencés al dolor.