Les anècdotes de 'El increíble finde menguante' explicades pel seu director

Una de les estrenes més curioses d’aquesta setmana és El increíble finde menguante, una curiosa variació de l’argument del clàssic Atrapat en el temps firmada per un debutant, Jon Mikel Caballero amb actors joves com Iria del Río (vista en Amar es para siempre i Las chicas del cable), Adam Quintero (El internado, Inmersión) i Nadia de Santiago (Las 13 rosas, Las chicas del cable). També compta amb la presència de Luis Tosar, que interpreta el pare de la protagonista, però únicament apareix la seva veu en off mantenint converses telefòniques amb la seva filla.

La trama se centra en sis amics que passen un cap de setmana en una casa al camp a prop d’on una de les noies estiuejava. Aquesta jove descobreix que el seu nòvio pretén abandonar-la, però, per un estrany fenomen, torna a viure una vegada i una altra el mateix dia, però en cada ocasió el dia té una hora menys que abans i disposa de menys temps per aconseguir recuperar-lo.

Aquesta premissa provoca que es creï una certa angoixa (tant en la protagonista com en l’espectador), ja que cada vegada que comença de nou el bucle ha d’intentar ser més ràpida per aconseguir els seus objectius. Hi contribueixen els canvis de format de pantalla a mesura que a la protagonista se li acaba el temps. Aquesta estimulant opera prima es va rodar amb un pressupost molt reduït que l’equip va haver d’aprofitar al màxim. És una de les anècdotes d’aquest complex rodatge que ens explica el director, Jon Mikel Caballero.

-La crisi dels de trenta anys. “Volia parlar sobre l’estancament vital que patim molts als trenta anys i vaig arribar a la conclusió que els bucles temporals eren la metàfora perfecta per explicar-ho. Sembla que la teva vida es repeteix dia rere dia sense evolucionar cap enlloc, fins que t’adones que no, que cada vegada et queda menys temps per endavant. Aquest és el nostre bucle minvant. Havíem d’explicar aquesta història”.

-A la recerca del repartiment perfecte. “Preteníem que aquest grup d’amics que va a la casa rural fos el més creïble possible. Les referències que més ens interessaven eren la frescor i naturalitat del cine mumblecore  s’interrompen, reformulen les seves frases i creen el guió sobre la marxa. Així que ens vam centrar a estudiar els actors a través d’entrevistes en vídeo per Internet. Així podíem intuir com es defensarien en viu i en directe a la realitat”.

-El passat de la parella. “La relació de la parella protagonista havia de ser molt natural perquè fos creïble. Havien de compartir records i sentir-se com uns veritables nòvios que feia tres anys que sortien i ara estaven en crisi. Per això, en comptes d’assajar escenes concretes de la pel·lícula, ens vam centrar a inventar la seva primera cita a través de Tinder, la seva acceptació a ser parella, una de les seves primeres bronques... I així en rodatge podien recórrer a records reals compartits, tot i que no hi fossin al guió”.

-Dues perspectives diferents. “Per reforçar aquesta naturalitat, vam optar per rodar totes les converses amb dues càmeres. Però no per córrer més, sinó per aconseguir que els plans individuals de cada actor no es fessin per torns com és habitual, sinó simultàniament. Gràcies a això, es podien interrompre, canviar de tema, fer broma... I en muntatge tot encaixaria”.

-El deute amb el dia de la marmota. “Atrapat en el temps és una obra mestra indiscutible contra la qual no té sentit competir en qualitat. Així que ens vam esprémer els cervells per donar-li una volta al subgènere dels bucles temporals al cine. La clau principal és aquell compte regressiu que suposa que cada repetició duri una hora menys. Però a més, l’Alba, la protagonista, arrossega les ferides i conseqüències físiques de cada viatge. Aquí és mortal, vulnerable, el seu cos i la seva moral es desgasten”.

-Protagonista per sorpresa. “Quan la Iria es va incorporar a la pel·lícula, en les primeres versions del guió el protagonista era el noi i ella havia d’interpretar la seva nòvia. De sobte es va plantejar canviar tots dos de sexe. El conflicte, l’emoció, la pel·lícula en el seu conjunt, es multiplicaven en efectivitat, en vigència. No hi havia tornada enrere. Així que li vam proposar que ella fos la protagonista i ho va acceptar sense parpellejar. El treball que ha fet portant tota la càrrega emocional de la pel·lícula és impressionant”.

-Mapa emocional. “El cine habitualment es roda en desordre, per localitzacions, i en aquesta pel·lícula moltes de les escenes es repetien en bucle amb lleugeres variacions, les que l’Alba aportés en cada moment. Així que vam traçar un viatge emocional molt definit i perfectament desglossat per escenes, al qual poder recórrer en cada moment per saber d’on venia ella i on anava. El ràcord que la Iria ha aconseguit plasmar en pantalla és increïble”.

-L’ull maleït. “Una setmana abans de començar a rodar la Iria va començar a sentir com si tingués sorra a l’ull. El miràvem i ningú hi veia res estrany. Al cap de pocs dies va aparèixer amb l’ull infladíssim, com una pilota de golf. A Urgències li van dir que era una conjuntivitis vírica, un procés la recuperació del qual tarda sempre un mes complet. No ens ho podíem creure. L’equip de producció va fer un sobreesforç enorme i vam retardar tot un mes. La part bona és que vam tenir un mes sencer per a més assajos i preparació. I quatre setmanes després, l’ull es va desinflar”.

-La fotografia, l’enquadrament i la música. “Teníem clar que ja que teníem uns mitjans molt ajustats havien de jugar a favor nostre, per la qual cosa vam buscar una estètica en la imatge molt retro, amb molta textura i naturalisme. On el format que enquadra la pantalla jugués un paper protagonista i essencial en l’experiència de l’espectador. Sense fer espòilers, el cert és que la paraula “minvant” fa honor al títol. De la mateixa manera, per a la música vam buscar referents de música dels 80, amb molts sintetitzadors i arpegis que es repeteixen una vegada i una altra, com els bucles”.

-L’home invisible, Luis Tosar. “El nostre director de producció havia rodat dues vegades amb Luis i durant la postproducció va coincidir amb ell una tercera vegada. Va ser l’ocasió perfecta per proposar-li posar la veu al pare de l’Alba, la protagonista, amb qui té moltes converses telefòniques al llarg de la pel·lícula. Tosar va dir que sí, i ens va regalar la seva magnífica veu, tan reconeixible i tan plena de personalitat. És un actor molt generós a qui no deixarem mai d’agrair-l’hi”.

-Farts de bucles. “En un primer moment vam pensar que fer una pel·lícula de bucles era més senzill que qualsevol altra cosa perquè es repetien les escenes. Error. És una bogeria. Això li afegeix una dificultat enorme per mantenir el ràcord, de saber-te ubicar en el guió millor que mai... Implica a més una paciència gegant per part de la resta del repartiment que, per exemple, van estar baixant d’una furgoneta, una vegada i una altra, durant tres dies”.

-Tornada a casa. “Havíem de rodar a Navarra, la meva terra. I va ser un veritable plaer, perquè vaig poder filmar alguns dels decorats més impressionants que he vist en la meva vida. Estaven allà esperant que algú els rodés, com la fàbrica d’armes d’Eugui, o el mirador de Zamariain. Per a la casa ho vam tenir més complicat. Volíem una casa aïllada, envoltada de natura, i no de murs o tanques posades per l’home. A Espanya aquest tipus de vivenda brilla per la seva absència. La vam trobar a prop de Segòvia i hi havíem d’anar i tornar cada dia, perdent amb això dues hores diàries de rodatge”.

Notícies relacionades

'El increíble finde menguante': els bucles emocionals

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat