'Milkman': l'assetjament en els temps de la bogeria

No té nom propi cap dels protagonistes d’aquesta novel·la, ni els secundaris, ni gairebé ningú, perquè un dels seus propòsits és retratar un estat mental col·lectiu, per dir-ho així, l’estat de setge psicològic que va marcar la vida comunitària a la conflictiva Irlanda del Nord dels anys 70. El que hi ha a les 352 pàgines de ‘Milkman’ (Alianza de Novelas) són germanes grans, germanes petites, dones dels assumptes, dones tradicionals, paramilitars, renegants, el lleter, el lleter de veritat. La forma al servei del fons, com mana cert cànon, però no és la seva única expressió l’absència de noms propis, va més enllà l’autora, la nord-irlandesa Anna Burns, i construeix la seva història amb una prosa que és transsumpte del trasbalsament col·lectiu; una minuciosa prosa capaç d’explorar fins al cansament –del lector, si és necessari– l’enrevessat ordit psicològic que sosté una comunitat atrapada entre dos focs. Una forma de bogeria.

Un es pot posar rigorós i dir que ‘Milkman’, guardonada l’any passat amb el prestigiós premi Man Booker, és la història d’un assetjament, però el que és substancial justament és el context en el qual té lloc; aquesta societat mig malalta o malalta sense remei que retrata amb mestria l’autora. En una entrevista que va concedir al diari britànic ‘The Guardian’, Burns va dir pertànyer a l’escola de novel·listes a qui els seus personatges venen i els expliquen les seves històries, i a més “amb la seva pròpia veu”, que és el que qualsevol que es tregui a les pàgines de la novel·la tindrà la sensació que va passar amb la germana mitjana, protagonista de la novel·la i narradora –poderosa narradora; ella és els ulls del relat, la dona assetjada, i si aquest retrat del mental col·lectiu resulta literàriament efectiu és en part perquè la germana mitjana ho veu tot des de la distància. La germana mitjana no ho entén, i si ho entén no ho comparteix, prefereix distanciar-se, prefereix, és més, llegir mentre camina pel carrer, com sempre ha fet. No és un detall fútil.

Poder masculí 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

En aquesta societat dement on els comportaments estan mesurats al mil·límetre, catalogats gairebé, l’acte de sostenir llibres pel carrer és perillós perquè crida l’atenció: no hi ha metàfora més eloqüent de les coordenades en les quals s’assenta la comunitat que l’envolta. Si llegir pel carrer és estrany, ¿què és el normal? Burns construeix el personatge d’aquesta dona en els marges i alhora construeix l’assetjament, que duu a terme un paramilitar republicà representant del poder, tal com és entès el poder aquí: poder masculí, poder armat, poder assassí, poder per decidir sobre les vides dels altres. El xoc és magnífic. Les joves del seu entorn han sigut modelades per, molt més enllà de sentir-se afalagades per ser l’objecte de desig d’un poderós, sentir que les coses són així, que cal rendir-se i acoblar-se. La germana mitjana no ho entén, i si ho entén no ho comparteix. I a més, té un mig nòvio. I el mig nòvio està en perill.

La societat trasbalsada assisteix a l’assetjament, que per descomptat no entén com a tal. Hi ha enraonies i les xafarderies es carreguen la veritat. L’Estat Mental és poderós i no admet la dissidència. Però així funcionen les coses.