Anar al contingut

OBITUARI

Mor als 83 anys Bibi Andersson, gran musa de Bergman

Mor l'actriu sueca que va tenir aparicions decisives a 'Maduixes silvestres', 'Persona', 'Secrets d'un matrimoni' i altres títols del director

Quim Casas

Mor als 83 anys Bibi Andersson, gran musa de Bergman

No hi ha imatge més decisiva per al cine modern, o per al cine de la modernitat, que la d’un film d’Ingmar Bergman, 'Persona', rodat el 1966, en la qual dues meitats de dos rostres femenins conformen una sola cara. Una de les dues meitats pertany a Liv Ullman, que debutava a les ordres de qui es convertiria en la seva parella sentimental durant anys. L’altra meitat és de Bibi Andersson, que ja havia intervingut en diverses pel·lícules de Bergman –'Somriures d’una nit d’estiu', 'el setè segell’, 'Maduixes silvestres’, 'En el umbral de la vida', 'El rostro' i 'El ojo del diablo'– i amb qui llavors el director mantenia també una relació amorosa.

Bergman va tenir la idea d’aquell memorable pla quan va veure Andersson i Ullman xerrant juntes en una pausa del rodatge i va advertir el molt que s’assemblaven. Immediatament li va venir a la ment la transformació asimètrica dels seus dos rostres en un de sol. El cine bergmanià no seria el mateix sense Ullman i Andersson. I aquest pla marcaria un abans i un després a la seva obra i en el cine modern, sent font d’inspiració o homenatge en diverses pel·lícules, l’última d’aquestes 'Julieta', d’Almodóvar.

Bibi Andersson i Liv Ullman, a 'Persona', de Bergman.

Nascuda a Estocolm el 1935, i morta aquest diumenge als 83 anys, Bibi Andersson va disfrutar igualment d’una imatge molt moderna, lliure i gens frívola, en sintonia amb altres intèrprets europees de la seva generació (Anna Karina, Jean Seberg, Jeanne Moreau, Monica Vitti, Julie Christie o Harriet Andersson, una altra actriu de la ‘troupe’ de Bergman amb qui no tenia cap relació familiar malgrat el mateix cognom). És impossible entendre la modernitat cinematogràfica sense el treball d’aquestes actrius, algunes d’elles convertides en allò que tradicionalment s’ha denominat musa d’un director. Van ser més que això. Van canviar amb el seu estil interpretatiu i la seva particular fotogènia els límits del classicisme cinematogràfic.

Premi a Cannes

Andersson va realitzar, com Bergman, una carrera alternativa en cine i teatre. Va estudiar al Reial Teatre Dramàtic d’Estocolm i fins al 1959 va intervenir en diverses obres a les ordres de Bergman al Teatre de Malmö. Després de 'Persona' va continuar molt vinculada al director intervenint en 'Passió', 'La carcoma' i 'Secrets d’un matrimoni'; en aquesta última, estrenada en format llargmetratge i exhibida a televisió com a minisèrie, va encarnar l’amiga íntima de la parella en la devastadora seqüència inicial del sopar on acaba humiliada pel seu marit. El 1958 va guanyar el premi a la millor actriu al festival de Cannes per 'En el umbral de la vida', guardó compartit amb les seves companyes de repartiment al film, i el 1962 va repetir al certamen de Berlín per 'Älskarinnan', de Vilgot Sjöman.

Va treballar amb altres cineastes suecs, va rodar a França i Itàlia i va provar aventures nord-americanes ben diverses com el ‘western’ 'Duelo en Diablo', de Ralph Nelson; 'La carta del Kremlin', curiós film d’espionatge dirigit per John Huston; 'Quintet’, un drama abstracte de Robert Altman; 'Al descobert', 'thriller' de James Toback; 'El enemigo del pueblo', de George Schaefer, pel·lícula en la qual va formar parella amb Steve McQueen, i fins i tot al cine de catàstrofes amb 'Aeropuerto 79'. A Espanya va protagonitzar 'Una estación de paso', de Gràcia Querejeta, i 'La escarcha', de Ferran Audí. Un dels seus últims papers importants es va registrar en el famós i oscaritzat drama gastronòmic 'El festín de Babette', de Gabriel Axel, realitzat el 1987.