La feliç tornada de 'La Gioconda' al Liceu

Després d’una obertura intensa, les difícils posicions del cor a l’escenari van passar factura i ni va brillar el col·lectiu vocal ni l’ardu treball que, des del podi, va fer un contundent –i aquí debutant– Guillermo García Alcalde. Va faltar aquella precisió de rellotgeria que exigeix aquest títol tan poc freqüent com complicat de revisitar. Però el festival de veus que implica l’obra de Ponchielli sí que va funcionar, sempre molt ben avalat des del podi i perquè el Liceu va aconseguir reclutar un ‘cast’ impressionant capitanejat per una Anna Pirozzi fantàstica en el paper titular, donant i fent-ho tot molt convincent, tot en aquesta tessitura tan bonica i esmaltada.

L’Enzo Grimaldo de Brian Jadge es va beneficiar d’una veu tan potent com timbrada, amb punta, trets heroics i frases genials en els moments més compromesos. Fantàstica també la Cieca d’absoluta excepció de la mezzosoprano madrilenya María José Montiel, frasejada fins al més mínim detall i marcant la seva esperada tornada liceista amb una gran comunicació amb el públic barceloní.

Notícies relacionades

Brillant estrena de la cantata ‘La Nadalenca’

Un amor secret als Encants

Molt adequat el Barnaba de Gabriele Viviani, amb una emissió poc diàfana que li va perfecte al personatge coronat amb un vibrant ‘O monumento '. Un luxe la Laura de la llegendària Dolora Zajick, encara en condicions devastadores, tot i que el personatge no sigui per a ella l’ideal de noia seductora: la seva veu, en tot cas, sempre fascina; això sí, se la va veure incòmoda en el duo del cant a la lluna i, en general, en tots els seus moviments. No va convèncer com a Dux el sempre segur Ildebrando D'Arcangelo  per falta de greus consistents, i molt correcte tant l’equip de comprimaris com el cos de ball –de companyia no identificada– capitanejat per Alessandro Riga i Letizia Giuliani (que ja va ballar aquesta coreografia de Gheorghe Iancu al Liceu), ara amb vestuari renovat.

El muntatge de ‘La Gioconda’ de Pier Luigi Pizzi es mou entre la gòndola de la mort i una elegància malenconiosa que sedueix, amb una Venècia tenebrosa –sense Palau ducal, sense Ca D’oro, sense Giudecca–, però que tan bé pinta amb les seves llums Massimo Gasparon.