'Mañana tendremos otros nombres': les esquerdes de l'amor

Ell és escriptor; Ella, arquitecta. Tots dos mantenen una relació sentimental, però sobre ells pesa el món capitalista contemporani, la modernitat líquida que amb tanta precisió va saber retratar Zygmunt Bauman. A ‘Amor líquido’, el sociòleg polonès traçava una de les maneres que aquesta modernitat instaura per dissenyar els acords i desacords amorosos: "Solts, han de connectar-se". Aquest mateix mapa del desig va ser configurat per Robert Musil a ‘L’home sense qualitats’. Per a l’home sense qualitats que és Ulrich, tenir sentiments significa necessàriament ser capaç de donar un significat personal al que es viu i que és precisament el que voldrien fer els personatges de ‘Mañana tendremos otros nombres’.

L’estirp d’actors sense nom propi, ancorada en les incerteses d’”una generació a la qual les superfícies llises oferien un simulacre d’estabilitat i ordre”, configura un món en transició, canviant, i això és el que retrata Patricio Pron (Rosario, Argentina, 1975) en aquest text de ficció que ha guanyat el premi Alfaguara de novel·la del 2019 i que juga constantment a ser un assaig sobre unes relacions personals efímeres, fragmentàries, insegures, fràgils. Una mena de paràbola ficcional que mira de posar sobre la taula les “noves configuracions del desig” travessades per la precarietat i l’ambivalència que a un temps es volen sostingudes i lleugeres. És així perquè “ningú sabia ja què era la seducció, què eren l’abús i el consentiment; en particular, ningú sabia ja –i Ell ho hauria d’aprendre per la seva banda, com tots– què eren les relacions amoroses i com s’establien, ja que era evident que la forma en què moltes ocasions s’havien establert en el passat era ja inapropiada”.

Pron ha escrit un llibre d’estructura també líquida, enormement fràgil, com una bastida sobre un mar de gel a punt d’esquerdar-se pel pes d’unes consciències arruïnades i que saben que ho són per la frustració que causen a l’altre i a si mateixes. 'Mañana tendremos otros nombres’ es configura com un text heterogeni que ni és novel·la ni és assaig, sinó una mena d’artefacte doble que fluctua constantment d’un a l’altre i aconsegueix que l’assagístic es coli de manera natural en la trama de la novel·la.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La història entre Ell i Ella postula l’existència de dues realitats, el món de la quotidianitat, on els dos personatges queden lligats i deslligats de manera constant, però intermitentment, i el món del desig, on els esdeveniments s’arruïnen, pel pes de la consciència que se situa entre Ell i Ella com una espasa de Dàmocles. Al plaer de la unió el segueix immediatament l’horror de quedar tancats en un Ells que Ell i Ella mai acaben de crear. Ell i Ella són subjectes escindits entre el quotidià i el punt de fuga que per a tots dos és la realitat.

Un text enormement suggerent sobre els temps actuals i venidors, sobre el que ens configura, sobre els nous rols de masculinitat i feminitat i sobre la velocitat com a clau de lectura de les relacions, una velocitat que, com volia Ralph Waldo Emerson, quan un patina sobre gel fi és la salvació.