CRÍTICA DE DANSA

'On Goldberg Variations / Variations': traços invisibles, traços latents

Mal Pelo penja el cartell de complet al TNC amb un espectacle que fusiona el seu llenguatge amb una de les obres més populars de J.S. Bach

'On Goldberg Variations / Variations': traços invisibles, traços latents

Tristan Perez-Martin

2
Es llegeix en minuts
Valèria Gaillard

Sempre inquiets davant del que es cou artísticament al seu voltant, Mal Pelo va iniciar fa 11 anys un diàleg amb el crític d’art i escriptor mort el 2017 John Berger al Teatre Lliure, un intercanvi que avui es materialitza en forma d’espectacle. 'On Goldberg Variations / Variations', que va penjar el cartell de complet aquest cap de setmana a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), neix d’una reflexió sobre la naturalesa del teatre ("allà on succeeix el reconeixement del que ens resulta familiar i, alhora, la sorpresa, perquè passa per primera vegada", diu Berger) i evoluciona cap a una confecció del teixit lingüístic que embolcalla una de les obres més populars de J.S. Bach, les 'Variacions Goldberg'.

Quinta essència de l’art barroc, les ‘Variacions’ són una cascada de sons en perpetu contrast que divaga al voltant d’una àrea principal per crear un edifici de coherència compositiva. Mal Pelo s’inspira en les improvisacions del pianista de jazz Dan Tepfer i que descobreixen nous matisos i correspondències sonores. Sobre aquesta base rica en picades d’ullet dissonants i ritmes alterats, els ballarins –Zuriñe Benavente, Jordi Casanovas, Enric Fàbregas, María Muñoz, Federica Porello, Pep Ramis, Zoltàn Vakulia– han creat una coreografia que juga amb els cossos com si fossin notes evanescents que ronden, s’ajunten, es dispersen, s’activen o s’aturen segons una lògica difusa. De vegades seguint el ‘tempo’ i d’altres no per mostrar el revers de la medalla.

Notícies relacionades

La cadència que busca l’essència del gest i explora el canvi de pes que desencadena el moviment dibuixa un quadre fluid en què els ballarins –que es presenten capcots, com elements inerts arrossegats per un vent que no controlen–, deixen que el volum corporal segueixi, de vegades, la direcció marcada per un sobtat gir de cap. Com ja és segell d’aquest grup veterà dirigit per María Muñoz i Pep Ramis, la dansa es combina amb la paraula: poemes i textos de Berger, que se senten gravats amb la seva veu, però també d’Umberto Eco i Juan Gelman, que reciten els mateixos ballarins. No falta poesia ni humor en aquesta peça que ironitza també sobre el costat animal de l’home i la seva fragilitat davant de l’infinit. Gràcies a una projecció que inunda l’escenari de línies que s’entremesclen com branques frondoses a contrallum, emergeix la idea d’una confluència de traços, invisibles però latents, que forgen els milers de vides –de viatges– en el temps i l’espai. Tanca el cercle bachià un quadro en el qual els ballarins avancen i retrocedeixen en un caminar interromput, deixant la sensació d’una certa nostàlgia per l’esdevenir de la humanitat.

Amb aquest espectacle de la Quinzena Metropolitana de Dansa, la companyia amb seu a Celrà fa un pas més en el seu Bach Project, que donarà un nou fruit el 2021.