Anar al contingut

ESTRENA

José Sacristán: «En el fons soc una cançonetista frustrada»

L'actor debuta al Romea encarnant l'alter ego de Miguel Delibes en 'Señora de rojo sobre fondo gris'

Marta Cervera

José Sacristán: «En el fons soc una cançonetista frustrada»

JOAN CORTADELLAS

Malgrat una dilatada carrera de més de 60 anys, José Sacristán (Chichón, Madrid, 1937) mai ha actuant al teatre Romea, cosa que resoldrà a partir d’aquest dimecres. Coincidint amb el Dia Internacional del Teatre –hi ha tota una sèrie d’activitats obertes al públic per festejar-lo–, Sacristán debutarà a l’històric escenari del carrer de l’Hospital amb ‘Señora de rojo sobre fondo gris’, de Miguel Delibes (1920-2010), autor amb molts títols adaptats al teatre i al cine, com ara ‘Cinco horas con Mario’, ‘Los santos inocentes’ i ‘Las ratas’.

"És una satisfacció trepitjar per primera vegada aquest temple”, va declarar Sacristán en la roda de premsa realitzada al teatre on recalarà fins al 12 de maig.  

Sacristán, convertit en alter ego de Delibes, ofereix la novel·la que l’autor va escriure després de la inesperada i devastadora mort d’Ángeles de Castro, la seva estimada dona i mare dels seus set fills, als 48 anys, víctima d’un tumor cerebral. Tot i que quan es va publicar el llibre el 1991 va rebre propostes tant del director José Sámano –responsable d’aquesta posada en escena– com de José Sacristán per portar-la al teatre, no va ser fins poc abans de morir que Delibes hi va donar la seva aprovació. "L’obra posa la mirada en l’amor immens d’un home cap a una dona que de vegades es reflecteix en coses diminutes", va declarar l’actor, que interpreta un artista que ha perdut la seva dona, el seu principal recolzament. El seu dolor cavalca entre el record d’aquest amor i el desassossec de tenir una filla i el seu gendre a la presó per motius polítics.

Del 1975 a avui

L’acció transcorre el 1975 i retrata el context social gris de les raneres del franquisme. Una època que els partits d’ultradreta han tornat a portar a la memòria. "No em diverteix gens el que està passant. Franco va guanyar una guerra, però a aquests els voten. I, tot i que a hores d’ara un ja té el cul socarrimat de diverses cadires elèctriques, com diu un castís, això espanta una mica", assenyala Sacristán, que ja havia treballat un altre text de Delibes a les ordres de Sámano fa 20 anys, ‘La guerra de nuestros antepasados’, que es va veure a la sala Villarroel de Barcelona. Respecte a la situació a Catalunya, prefereix no opinar. "Seria temerari entrar en aquest assumpte. És una qüestió que heu de resoldre entre vosaltres", afirma convençut després d’haver vist actituds oposades entre amics catalans a favor i en contra de l’independentisme.

"Sempre vaig desitjar fer-me càrrec d’aquest personatge. L’aventura no pot ser més satisfactòria, perquè és riquíssim"

Tornant al seu nou projecte teatral, explica que el profund coneixement de l’obra i la personalitat de Delibes, bon amic seu i de Saramago, ha enriquit aquesta adaptació, en què també ha col·laborat la jove bilbaïna Inés Camiña. "Sempre vaig desitjar fer-me càrrec d’aquest personatge. L’aventura no pot ser més satisfactòria, perquè és riquíssim", afirma. "Tot el que té a veure amb l’univers Delibes és un regal per a mi. Com Antonio Machado, com José Saramago i com José Luis Sampedro, Delibes és una d’aquelles persones que ens ensenya a mirar i a mirar-nos".

Entre Stanivlaski i La Niña de los Peines 

Respecte a la seva tècnica per interpretar-lo, utilitza un mix infal·lible, "meitat mètode Stanislavski, meitat La Niña de los Peines", diu amb fina ironia. "L’aproximació al personatge la faig des de supòsits stanislavkians, i la interpretació, com la ‘cantaora’, per a qui el veritable cant flamenc comença on acaben les facultats". I més endavant, després de les imparables lloances a la seva versatilitat com a actor per part de Sámano, diu: "En el fons soc una cançonetista frustrada" M’hauria agradat ser Juanita Reina i m’he quedat en això". 

L’estructura dramàtica del muntatge s’allunya de la novel·la. Parteix d’un temps present des d’on el protagonista s’evadeix per mostrar un relat interior ple de sentiments i diàlegs imaginaris amb personatges absents. "Tot transcorre en un espai gens realista, des d’on va filant un discurs ple de records", resumeix el director. Pur teatre amb un actor que enfoca la retirada: "No crec que torni a ficar-me en un altre embolic com aquest. Van passant els anys i intentaré negociar amb mi mateix per dedicar-me més temps a mi i menys als meus personatges".