Florence + The Machine, captivadora nimfa pop al Palau Sant Jordi

Distingir-se amb un estil propi i colar-se entre les escletxes del mercat de tendències arribant a un públic ampli no és una tasca fàcil, i Florence Welch ho ha anat aconseguit amb els seus quatre discosd’art-pop detallista i de pel·lícula i la seva mateixa presència de nimfa que flota sobre els nostres caps. Així va tornar a mostrar-se aquest dimecres al Palau Sant Jordi: Florence ànima sensible, ‘mezzosoprano’ de punxants extrems vocals, i figura teatral i dansarina que dona voltes sobre si mateixa amb el seu llarg vestit vaporós.

Florence + The Machine van lluir present, el de‘High as hope’, disc publicat l’estiu passat, del qual van oferir set cançons, colant fins i tot una novetat més fresca, ‘Moderation’, publicada setmanes enrere en ‘single’. Material del que Florence Welch es va servir per construir la seva fantasia pop d’atmosferes carregades, capes de veus de l’escola Enya i pics d’èpica: de ‘June’ a ‘Hunger’, les peces que van obrir el concert en un escenari propici per al somieig, amb desnivells color terra i teles ondulants penjades del sostre del Sant Jordi (local que, com fa tres anys, no es va omplir tot i que va atreure 10.000 persones segons l’organització).

Banda “anglesa i europea”

Tot i que estem davant d’un grup, i de sonoritat molt rica (vuit músics, amb percussions, violí i la significativa arpa de Tom Monger), és Welch la que centra tota la tensió escènica, que no és poca. Rondant descalça i brindant passos de ball com si fos Kate Bush, baixant amb freqüència al nivell del públic buscant el contacte humà i alçant-se després, braços creuats al pit, com una Juana de Arco camí de la pira (‘Between two lungs’), va actuar fent seva cada estrofa i cada inflexió dramàtica. La banda li va servir, d’altra banda, per deixar anar un missatge anti-‘brexit’ al destacar que és “molt anglesa i molt europea”.

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Entre les noves cançons vam tenir el pop de conte de fades de ‘South London forever’, els girs exòtics de ‘Patricia’, cançó dedicada a Patti Smith que versa, segons va dir, sobre “la masculinitat tòxica”, i la mística ‘Sky full of song’. El rescat de ‘Dogs days are over’ va injectar més múscul a un repertori que va fregar en ocasions certa gravetat pretenciosa i que va reservar per al clímax dos repesques fortes:l’escalada rítmica alliberadora, una mica tribal, de ‘Delilah’, amb la cantant colant-se entre el públic, i un crescut ‘What kind of man’ que va pujar el llistó fins al paroxisme. 

Florence decididament hippy, demanant als seus seguidors que s’abracessin i sacsejant-se de sobre els fantasmes en la catàrtica ‘Shake it out’. Confirmant, en fi, fins a l’últim sospir que és una estrella pop diferent, que aconsegueix pertorbar a través d’una elaborada i subtil teatralitat.