QUÈ FER AVUI A BARCELONA

'Flashdance', un espectacular musical que explota la nostàlgia dels 80

Aquest muntatge combina els cinc temes més populars del film amb altres de nous menys atractius

Destaca per les seves enèrgiques coreografies, la versatilitat dels ballarins i el ritme contagiós dels músics

47223005 60

47223005 60 / maitecruz

3
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Els 80 tornen a estar de moda. El cine fa remakes d’algunes de les seves pel·lícules més populars com Caçafantasmes, Robocop o Poltergeist. Alguns films (Estiu del 84) i sèries (Stranger things) també volen rememorar aquella època i als teatres arriben versions de Grease o Dirty dancing. Fruit d’aquesta tendència que no fa pinta d’evaporar-se arriba ara una altra adaptació als escenaris d’una altra d’aquelles recordades cintes, Flashdance, al Tívoli.

Per començar cal advertir que es tracta d’un musical híbrid que, d’una banda recupera algunes de les cançons més populars del film, però també incorpora molts temes nous en la més pura tradició del gènere i bastant allunyats d’aquella dècada. L’escenografia consta de sis pantalles sobre les quals projecta l’entorn en què es mouen els personatges en cada escena. Estan presidides per unes escales que es van canviant contínuament per adaptar-se a cada lloc que mostren. A dalt, l’orquestra, esplèndida per cert, i destaca també el disseny de so que en alguns moments sembla embolcallar tot el teatre.

Coreografies contagioses i ballarins versàtils

La història, qui més qui menys la recorda. Se centra en Alex, una jove soldadora que treballa a una farga però somia ser ballarina. Treballa a un club nocturn, però el que desitja realment és ingressar en una prestigiosa acadèmia. La seva relació amb el seu nou cap, que pretén conquistar-la, i amb les seves amigues marquen l’esdevenir de la trama.

La protagonista és una soldadora que somia en ballar. / MAITE CRUZ

El teló mostra el títol en lletres brillants mentre el públic s’acomoda i es nota que ve entregat de casa. El número inicial és potser el millor, amb vuit ballarins executant tota mena de balls urbans de l’època incloent street dance i breakdance. El cos de ball i les coreografies (creades per Vicky Gómez, O.T.) són espectaculars, transmeten energia i encomanen el públic amb el seu ritme. I mostren versatilitat ja que posen en pràctica diferents estils. La protagonista apareix amb bicicleta i el vestuari que utilitza és similar al que feia servir a la pel·lícula.

MAITE CRUZ / El número d’'I love rock’n’roll’ és un dels més aplaudits. / 

Les cançons més esperades

Les cançons de la pel·lícula estan estratègicament repartides i són, de llarg, els moments més esperats, gairebé totes en anglès mentre que la resta estan traduïdes al castellà. Les tres amigues d’Alex (una de rossa, una pèl-roja i una morena) les interpreten com si fossin un cor grec. Maniac és el tema més marxós per a lluïment de la protagonista i els ballarins i I love rock’n’roll és un altre dels números més aplaudits. No té gaire a veure amb la trama, està inclosa una mica amb calçador, però entusiasma el públic que torna a trobar-se amb un tema recognoscible.

La primera part acaba amb l’esperada escena de la dutxa.

La primera part (uns 90 minuts) es fa una mica llarga amb diàlegs que resulten molt elementals i falta una mica d’humor. De fet, l’original ha aconseguit èxits pel món, però també algun fracàs, fet que va obligar a alterar la seva estructura. Abans de la mitja part, aquest acte es tanca amb el ball de les noies i l’esperada escena de la dutxa, tan fugaç que si parpelleges te la perds. Almenys hem acabat en alt.

Imitant l’actriu original

La segona meitat, resulta molt més dramàtica i concentrada (uns 45 minuts) i hi sonen Manhunt (una altra cançó de la pel·lícula, però és la que ningú recorda), la Gloria d’Umberto Tozzi passada pel filtre de Laura Branigan i, per descomptat, l’escena final és el popular What a feeling en el qual la protagonista mimetitza els moviments de l’actriu original Jennifer Beals. Una còpia gairebé perfecta.

Al final tots els actors recopilen els temes principals. / ANDREU DALMAU / EFE

Per si algú encara no ha quedat satisfet, com en altres musicals (Mamma Mia, per exemple), tot l’equip salta a l’escenari al final per fer un medley dels temes (només sonen els de la pel·lícula original denotant l’escassa confiança que tenen en els nous, que no arriben a enganxar igual). Apoteosi final, públic posat dret i aplaudiments per tots els racons. I és que l’entrega del repartiment és encomiable, l’atractiu dels seus temes (els famosos) és evident tot i que més d’un surt amb la sensació que, pel camí, hi ha hagut alguns moments avorrits. I és que, també, siguem sincers, per molt que ens pugui la nostàlgia, la pel·lícula original tampoc no era res de l’altre món i, com en el film d’Adrian Lyne, quan ens ho passem millor és quan es posen a ballar.

  

Notícies relacionades

 

'Flashdance'

Lloc:  Teatre Tívoli (Casp, 8).

Horaris:  dimecres i dijous (20.30 h.), divendres i dissabte (18 i 21.30 h.) i diumenge (18.30 hores).

Preu:  de 24 a 58 euros.

Més informació:  www.grupbalana.com