Robatoris d’art sense tòpics

Una cosa que convé saber sobre Kelly Reichardt és que té flaca pels perdedors; la directora viva més important dels EUA sempre centra el seu cine en personatges marginals i extraviats en la seva recerca del somni americà. Una altra dada sobre ella és la seva proclivitat a prendre gèneres cinematogràfics i desconstruir-los meticulosament fixant-se menys en les seves convencions que en els detalls, les textures i els ritmes de la vida real; així ho demostra el seu novè llargmetratge, The mastermind, insòlita aproximació al cine d’atracaments.

"Sempre m’han interessat els robatoris d’obres d’art i, sobretot, em fascinen els qui organitzen aquests cops per disfrutar de l’art de manera clandestina, com aquella parella que va robar un quadre de Willem de Kooning valorat en 80 milions de dòlars per tenir-lo penjat al dormitori; també em resulta sorprenent que fàcil que era robar art abans que tots aquests dispositius electrònics estiguessin instal·lats als edificis i els carrers", explica la directora. "El que va inspirar la meva pel·lícula és un article que vaig llegir sobre un robatori d’art que va tenir lloc el 1972 al Worcester Art Museum, a Boston. Un parell de tipus van robar una pintura de Rembrandt i una de Picasso i dues de Gauguin. Un mes després els havien detingut".

Això que s’acaba d’explicar ja dona a entendre que The mastermind no té la mena de pirotècnia visual i narrativa que nodreix clàssics del cine d’atracaments. "És una pel·lícula en què les coses es torcen perquè s’encalla el pom d’una porta o es trenca un esglaó d’una escala". Cal matisar que el seu títol –en català, ‘ment mestra’– és irònic. El seu protagonista és un fuster sense ocupació de molt bona família que organitza el robatori a plena llum del dia de quatre pintures en un museu i que ni abans ni després del cop demostra cap mena de mestria mental. La seva incompetència atorga a la primera part de la pel·lícula notables dosis d’hilaritat, abandonada després a mesura que, en la fugida, el tipus va deixant un rastre de sentiments ferits i relacions trencades.

És algú descaradament egoista, que pretén rebel·lar-se contra el seu propi privilegi però alhora no dubta a aprofitar-lo quan li convé, i que gràcies al privilegi ha aconseguit arribar fins a l’adultesa sense assumir responsabilitats. Seria un personatge rotundament antipàtic si no fos perquè li dona vida el britànic Josh O’Connor, potser l’actor més reclamat de l’actualitat i també un dels més carismàtics. "En Josh és capaç de fer servir el cos de manera que il·lustri a la perfecció la psicologia del personatge que interpreta en cada moment", explica Reichardt.

Notícies relacionades

Intriga amb rerefons social i polític

Versions gamberres

Els EUA actuals

The mastermind està ambientada en l’any 1970 i aconseguiria convèncer qualsevol espectador despistat que també va ser produïda aquell any, gràcies tant al seu evocador disseny de producció com a la seva connexió amb tot aquest cine del nou Hollywood habitat per antiherois i desencisat amb les institucions nord-americanes. Per mitjà del seu retrat de l’Amèrica de Richard Nixon, la pel·lícula reflecteix la preocupació de l’autora per l’estat actual dels EUA. "El Vietnam i el Watergate van generar un desencant i un cinisme que han marcat totes les dècades posteriors. Fa 50 anys, el meu país es va trencar per les mentides de Nixon; avui, en canvi, recolza algú que sobretot menteix".