Anar al contingut

ALS 81 ANYS

Mor Dick Dale, pioner del surf rock i famós pel tema de 'Pulp Fiction'

Està considerat com un dels millors guitarristes de la història

El Periódico

ADVANCE FOR WEEKEND EDITIONS, JULY 18-20--Dick Dale, king of the surf guitar, poses for a portrait in his New York hotel room June 2, 1997. At age 60, Dale has just released an album, Better Shred Than Dead: The Dick Dale Anthology, just in time for the summer surf season. (AP Photo/Rick Maiman)

ADVANCE FOR WEEKEND EDITIONS, JULY 18-20--Dick Dale, king of the surf guitar, poses for a portrait in his New York hotel room June 2, 1997. At age 60, Dale has just released an album, Better Shred Than Dead: The Dick Dale Anthology, just in time for the summer surf season. (AP Photo/Rick Maiman) / RICK MAIMAN (AP)

El rei del surf rock, Dick Dale, va morir aquest dissabte passat a la nitals 81 anys, si bé la notícia l’ha confirmat hores després el seu baixista, Sam Bolle, a 'The Guardian'.

Richard Anthony Monsour (el seu veritable nom) va néixer el 1937 a Boston i va començar a aconseguir els seus primers grans èxits a començaments de la dècada de 1960 amb el seu grup The Del-Tones, amb els quals va desenvolupar el seu peculiar estil amb la guitarra. Link Wray, The Ventures i Duane Eddy ja havien portat a cims considerables el rock and roll instrumental, però Dale, surfista 'hardcore', va tenir una idea tan guillada com brillant: reproduir amb el gènere les sensacions que experimentava mentre cavalcava onades a la península de Balboa, a Califòrnia.

Per a això va encunyar una manera de tocar la guitarra sense precedents (i molt pocs músics poden dir això): va aplicar una velocitat supersònica a la tècnica del 'stacatto' i va recórrer de mala manera a la reverberació per 'humitejar' el so. Així mateix, va introduir melodies amb reminiscències de l’Orient Mitjà (el seu pare era libanès), de l’Europa de l’Est (la seva mare era polonesa) i Mèxic (el tenia a prop) en les seves composicions. Finalment, no s’han d’oblidar els seus avenços tecnològics, per als quals va treballar de bracet amb Leo Fender. Sense anar més lluny, el volum a què tocava gràcies als arranjaments del senyor Fender 'in person' era insòlit en l’època.

Dick Dale & The Del-Tones es van atrinxerar en el Rendezvous Ballroom, una antiga sala de concerts propera a Newport Beach, i el local es va convertir aviat en lloc de peregrinació per a milers de joves, no només per als incondicionals del surf. Allà, o en una altra sala, devia veure’l un jove Jimi Hendrix, gran admirador de la seva espectacular manera de tocar la guitarra a l’escenari. El setembre de 1961 van publicar el senzill ‘Let’s go trippin’, i ben aviat van arribar ‘Jungle fever’, ‘Miserlou’ i ‘Surf beat’. ‘Surfer’s choice’, el seu primer àlbum i el primer àlbum de música surf, va aparèixer el 1962.

A la febre iniciada per Dale s’hi van sumar ràpidament a Califòrnia combos instrumentals com ara The Bel-Airs, The Challengers, The Chantays, The Surfairs... I no es va quedar el tema a l’Estat Daurat: van aparèixer conjunts de música surf en llocs tan poc de platja com ara Colorado (The Astronauts), Minnesota (The Trashmen) i Indiana (The Rivieras). No obstant, serien dos grups que no feien música surf, sinó cançons que parlaven del surf i la part hedonista de l’estil de vida que comportava, així com de cotxes trucats i de noies i del sol californià, els que capitalitzarien comercialment el fenomen: Jan & Dean i The Beach Boys.

Un càncer rectal va apartar Dale de la música temporalment. Una vegada superada la malaltia, no obstant, va portar el misticisme implícit en el surf una mica més enllà: es va consagrar a la protecció d’espècies animals en perill d’extinció, a les arts marcials i a l’activisme mediambiental (no debades una ferida que va patir fent surf va estar a punt de costar-li una cama a causa de la infecció causada pels contaminants de l’aigua).

Amb el permís de Martin Scorsese, si algú sap casar cançons i imatges aquest és Quentin Tarantino. I el cineasta va elegir l’explosiva 'Miserlou' per als crèdits d’obertura de la seva pel·lícula 'Pulp Fiction' (1994).

Va significar el redescobriment de Dick Dale, que va intentar muntar la inesperada onada de popularitat amb àlbums com a 'Tribal thunder' i 'Unknown territory', abocats en la comunió amb el planeta via els ensenyaments dels nadius americans.   

Anys més tard, el 2006, The Black Eyed Peas van samplejar la cançó en el seu èxit 'Pump it', que va arribar fins al lloc 18 en la llista de singles nord-americana Billboard Hot 100.

En una entrevista del 2015 amb Billboard, Dale, que va estar de gira durant els seus anys crepusculars, va ser sincer sobre els diversos problemes de salut a què es va enfrontar, incloent insuficiència renal i diabetis, mentre continuava viatjant pel món i actuant. "Fins i tot amb les malalties, soc més ràpid amb les mans que mai", va dir llavors. La revista 'Rolling Stone' el va situar al lloc 31 dels millors guitarristes de la història.

Després de la seva mort, la causa de la qual encara no s’ha confirmat, músics com ara els guitarristes Brian May i Joe Bonamassa; el que va ser baixista de R.E.M., Mike Mills, i el raper Chuck D, l’han recordat a Twitter.