ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA
'Mirai, mi hermana pequeña': l'aventura de créixer
El director japonès Mamoru Hosoda relata la iniciàtica història d'un nen de quatre anys que se sent desplaçat quan arriba a casa la seva germaneta nounada
zentauroepp47308873 icult pelicula mirai mi hermana peque a190312163445
Mamoru Hosoda s’ha convertit en un dels grans directors d’animació del nostre temps. No només ha sabut recollir la tradició del manga i l’anime i incorporar temes actuals, també ha dotat les seves pel·lícules d’una enorme sensibilitat que connecta amb les inseguretats contemporànies. Les seves pel·lícules parlen de moments limítrofs entre la infantesa, l’adolescència o l’inici de la maduresa, són històries d’iniciació en què la imaginació es fon amb la realitat per configurar universos narratius i visuals d’una desbordant originalitat i delicadesa.
Amb ‘Mirai, mi hermana pequeña’,que arriba aquest divendres als cines, ha aconseguit la seva primera nominació a l’Oscar i entre moltes altres coses té la particularitat d’estar narrada a través dels ulls d’un nen de quatre anys que se sent desplaçat quan arriba a casa la seva germaneta nounada. El seu petit microcosmos, en què se sentia l’únic centre, s’enfonsarà, i haurà d’aprendre a enfrontar-se a les seves pors per fer-se fort i seguir endavant.
“Hi ha molt poques pel·lícules dins de la història del cine en què el punt de vista sigui exclusivament infantil (cita ‘El espíritu de la colmena’).Normalment no es presta prou atenció a les seves necessitats o les veiem reflectides a través de les dels adults», explicava Hosada a EL PERIÓDICO al Festival de Sant Sebastià passat. “He intentat respectar molt la identitat dels nens en aquesta pel·lícula perquè tot es vegi des de la seva perspectiva”.
El director reconeix que també va fer un exercici retrospectiu per recordar com veia el món quan ell era petit, al mateix temps que confessa que es tracta de la pel·lícula més íntima i personal de la seva carrera, ja que la seva principal font d’inspiració ha sigut la seva pròpia família, la seva dona i els seus fills. “En realitat, a través dels ulls del nen, també veiem el creixement dels seus progenitors. Les dues parts són principiants en tot. És una pel·lícula sobre com ser fill, però també sobre el que representa ser pares. Tots dos s’enfronten a moltes pors i aprendran els uns dels altres”.
Trauma i fantasia
El petit Kun haurà de lluitar directament contra els seus traumes més grans i, com passa a totes les pel·lícules de Mamoru Hosoda, ho farà a través de la fantasia, que es convertirà en un espai de coneixement, no en un refugi de la realitat.
El director japonès Mamoru Hosoda.
Un enorme arbre al seu jardí serà el responsable de connectar diferents etapes vitals dels membres de la seva família. Coneixerà la seva mare quan era petita i rebel, la seva germana en l’adolescència i el seu besavi quan era jove. Viatjarà en el temps, al passat i al futur, i de cada episodi extraurà un ensenyament que l’ajudarà a configurar la seva personalitat mentre desbloqueja eines fonamentals com gestionar els sentiments, conèixer els límits o tenir certa independència emocional. “Volia dibuixar un mapa familiar complet i alhora, plasmar el cicle de la vida. Per això apareixen generacions anteriors fins a arribar a Kun, és com un ‘loop’ infinit, una cadena en què cada un, en cada època, té un determinat paper i un sentit com a ens independent”.
El director pensa que la societat japonesa està transformant-se i abandonant l’estigma patriarcal que sempre l’ha acompanyat. Per això, a la pel·lícula, la mare és la que s’encarrega de portar els diners a casa, la que surt a treballar mentre que el pare és l’encarregat de cuidar els nens, canviar bolquers i posar rentadores. El director es riu de si mateix en aquest aspecte mostrant la incompetència masculina per a les feines domèstiques, així com el caos que comporta el naixement d’un nadó. Ho fa a través de la comèdia, però es mostra seriós a l’afirmar que “els rols estan canviant, i així és com ha de ser”.
