'Mirai, mi hermana pequeña': plors, gelosia i fantasia

L’obra de Mamoru Hosoda sempre ha estat a l’ombra, en el context del cine d’animació japonès, del que es coïa als estudis Ghibli, sobretot de Hayao Miyazaki Potser és menys poètic, menys fantasiós i amb més problemes per connectar amb platees occidentals que el director d’'El viatge de Chihiro', però a Hosoda no li fa por jugar amb contrastos extrems i multitud de símbols. No obstant, i en comparació amb films precedents seus com 'Els nens llop' i ‘El niño y la bestia’, ‘Mirai, mi hermana pequeña’ procura una preciosa dosi de fantasia i poesia a partir d’un tema molt realista que podria resultar alhora molt estrident: la gelosia d’un nen cap a la seva germana acabada de néixer, o la síndrome del príncep destronat.

Notícies relacionades

'Mirai, mi hermana pequeña': l'aventura de créixer

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Ho explica Hosoda amb el seu peculiar sentit de l’animació, el moviment i els colors. Descriu una família gens idíl·lica en la qual qui rep més pals és el pare, donada la seva incapacitat per assumir les tasques i obligacions domèstiques mentre la seva dona es refà després de donar a llum: potser no és una pel·lícula feminista, i la cultura tradicional japonesa en general no ho és, però dispara cap a la passivitat i la inoperància de la figura paterna.

Kun, el nen irritant i consentit fins a extrems insospitats, cridaner i ploraner, es rebel·la contra tothom i contra tot perquè no accepta ser aquest príncep destronat a qui ja no li riuran més les gràcies. Hosoda filma tot això en clau naturalista, però no pot ni vol deixar de banda la fantasia, i per això una sèrie de personatges irreals, entre ells la seva pròpia germana petita Mirai en edat adolescent, se li apareixen per ajudar-lo, en certa forma, a superar la situació. Aquí, entre el realisme i la seva negació, rau l’encant d’aquest excel·lent anime.