Billie Eilish, una inquietant criatura al Sant Jordi Club

Noia de 17 anys que canta a les angoixes i els monstres que enterboleixen la seva existència, començant per ella mateixa, sense encara un disc llarg al mercat i que mou motivadíssimes multituds. El concert de Billie Eilish d’aquest dissabte, debut a Espanya, estava programat a La 2 de Apolo i es va desplaçar al Sant Jordi Club, on va donar a entendre, davant de 3.000 fans, que hi ha substància en el seu pop inquietant, fosc, encara que pop al cap i a la fi (nit amb pròrroga: la californiana repetirà a Barcelona el 2 de setembre, aquesta vegada al Poble Espanyol).

Eilish representa l’antinoia Disney Channel amb la seva llangor una mica gòtica i lletres com la de ‘My boy’, obertura de la nit, en la qual li diu cordialment al seu noi “ves-te’n a ensopegar amb un ganivet”. Cançons d’estètica sinuosa, ambientacions críptiques en la línia de Lana del Rei, ocasionals ritmes d’inspiració hip-hop i línies melòdiques que semblen flotar com fantasmes. Tot i que en directe tot això va tenir un aspecte una mica més corpulent, rock inclús, a través dels dos músics que la van acompanyar, el multiinstrumentista Finneas O'Connell (el seu germà gran, còmplice en la composició) i el bateria Andrew Marshall.

Aniversari fatal

Eilish es va moure damunt l’escenari amb una naturalitat sorprenent, orquestrant amb els braços el cant del públic a la minimalista ‘Lovely’, remenant el cos amb un estil lliure a ‘Wish you were gay’ i acompanyant-se només d’un ukelele a ‘Party favor’, on envia a prendre pel sac un nòvio possessiu i li fa saber que trucarà la policia i el seu pare: “odio fer-te això el dia del teu aniversari / Feliç aniversari, per cert”. Va interpretar íntegrament l’epé ‘Don’t smile at me’ i senzills com el poètic ‘When I was older’, inspirat, segons ha afirmat ella, en la pel·lícula ‘Roma’.

Sí, a Billie Eilish hi ha una barreja de misteri i desvergonyiment, un do com a encantadora de serps i una sensibilitat per canalitzar els impulsos del costat salvatge i pertorbador de l’adolescència. Un territori d’ombres del qual van sortir els sinistres baixos electrònics d’‘Hostage’ i l’amenaçador pols tribal de ‘Bury a friend’, un dels avanços del seu primer disc llarg, ‘Where we fall asleep, where do we go?’ a la venda el 29 de març.

“¡Només falten 20 dies!”, va celebrar ella, ansiosa i eufòrica, abans d’abordar ‘Ocean eyes’ i ‘Copycat’, últimes càrregues de profunditat d’un concert que va atraure les mirades dels observadors del nou pop: a la grada hi havia Rosalía, amb qui Eilish va mantenir setmanes enrere una prometedora sessió de gravació.