'Capitana Marvel': feminisme pop de fa 20 anys

El cine es compon d’imatges, però també d’idees i de discursos. En aquest sentit, la factoria Marvel, s’ha anat emmotllant a la perfecció a la dictadura dels temps, convertint-se en precursora de modes comercials i ara també en vehicle d’exigències socials. Van començar imposant el seu segell a través d’una cinètica desmesurada i buida que funcionava per acumulació, fins i tot que es van adonar que més no sempre significava millor i van apostar per l’originalitat tant estètica com narrativa perquè cada episodi tingués una entitat pròpia i independent. A ‘Black Panther’ van aconseguir unir risc, espectacle visual i un fort substrat polític, no obstant, a ‘Capitana Marvel’ l’únic que importa de veritat és el contingut ideològic, és a dir, remarcar que ens trobem davant d’una història d’apoderament femení a l’era del MeToo. La resta, importa poc. A nivell visual resulta predictible i vulgar, conté greus problemes de ritme, les seves escenes d’acció són poc imaginatives i la seva estètica del noranta resulta impostada, tot i que servirà per elevar el nivell d’endorfines nostàlgiques de la Generació X gràcies a la inclusió de ‘hits’ de bandes femenines, com ara Garbage, Hole i Elastica.

El resultat no deixa de ser agredolç, potser perquè es tracta d’un personatge inspirador d’una gran ressonància simbòlica que mereixia alguna cosa més que un tercer acte que posés de relleu que la seva veritable força procedeix de totes aquelles vegades que ha hagut d’aixecar-se per acabar trencant els lligaments que la mantenien sotmesa als designis de l’heteropatriarcat. La rotunditat d’aquest moment queda diluïda en un conjunt poc estimulant, que segurament hauria sigut modern per a les nenes de fa 20 anys, però que ara es limita a intentar vendre una important reivindicació a través de la fórmula d’un caramel pop prefabricat.