Anar al contingut

ANTIAUTORITARI

Gila, la sorprenent vigència d'un humorista genial en el centenari del seu naixement

'El libro de Gila. Antología tragicómica de obra y vida' revela la sorprenent actualitat dels seus monòlegs i acudits gràfics

El còmic difunt va trobar un to genial per criticar de manera sistemàtica tots els poders i defensar les víctimes

Ramón Vendrell

Els millors acudits gràfics només són comparables als millors ‘singles’ de pop: tots dos són llampecs que per un instant aturen i il·luminen el món (tot i que de vegades sigui amb una llum negra com el carbó). Hi ha gent llegida que situa a la mateixa lliga la poesia, però en aquesta ocasió ens permetran que ens alineem amb els estimats pagerols de Gila i ens hi mostrem escèptics.

El cas és que Miguel Gila (Madrid, 12 de març de 1919-Barcelona, 13 de juliol del 2001) va dibuixar des de la dècada de 1940 fins al final dels seus dies una sorprenent quantitat de ‘hits’ en forma de vinyetes humorístiques, una bateria de números u en el seu gènere que ni els Beatles, Elvis, Michael Jackson i Madonna junts al terreny de la música popular moderna. No només això: també va ser un monologuista sensacional, la seva faceta més popular, i va escriure narrativa i poesia. Amb els ‘highlights’ de tot això, entremesclant-los amb la peripècia vital de l’humorista (que podria ser La Gran Novel·la Espanyola, si existís la utòpica categoria, com existeix la de La Gran Novel·la Americana), en les seves pròpies paraules, ha acoblat Jorge de Cascante (Madrid, 1983) El libro de Gila. Antología tragicómica de obra y vida’ (Blackie Books).

Gila, en tota la seva esplendor, amb camisa vermella, boina i al telèfon.

És un volum bessó del que De Cascante va dedicar a Gloria Fuertes fa un any. “En tots dos casos som davant de personatges la potència mediàtica dels quals ha distorsionat el coneixement de la seva obra i sobre qui per tant valia la pena investigar –diu l’escriptor–. Amb Gila tenia por de trobar-me amb batalletes d’avi Cebolleta i m’he trobat amb un autor bastant bo, cosa que no és estranya si tenim en compte que d’una forma o una altra va estar tota la vida treballant amb les paraules”.

Mal afusellat

Gila va viure des del seu naixement amb els seus avis i els seus tres oncles paterns (solters, per a més informació) en unes golfes del districte madrileny de Tetuan. Eren pobres. Als 17 anys es va allistar al bàndol republicà, en el Regiment Pasionaria, per combatre a la guerra civil. El desembre de 1938 va ser afusellat juntament amb més d’una desena de companys per un piquet d’execució del bàndol feixista “amb l’estómac ple de vi i la boca plena de crits de joia i rialles”, segons l’afusellat. Els “van afusellar malament”, per començar “sense aquesta veu de comandament que crida: ‘¡Apuntin! ¡Foc!’”, i Gila i el cap Villegas van sobreviure, el primer il·lès i el segon ferit en una cama. Gila va aconseguir afegir-se a una columna de presoners rojos i va passar tres anys en tres presons. En la dècada del 1950 va començar a triomfar com a humorista gràfic i còmic en teatres i pel·lícules, i el 1968 es va exiliar a Buenos Aires, entre altres motius, perquè no podia divorciar-se de la dona amb la qual s’havia casat i vivia, no sense problemes, amb una altra, tenia deutes i estava fins al capdamunt de la dictadura. Sota la qual, d’altra banda, no li havia anat gens malament professionalment (com algun esquerrà que no va viure allò li retrauria més endavant). El 1987 va tornar a Espanya de forma definitiva.    

Prou informació biogràfica per passar a l’obra de Gila, un cas de manual del que ara es diu autoficció. “Quan jo vaig néixer, la meva mare no era a casa”, frase immortal de l’ídem ‘Monólogo de la historia de mi vida’, aplica només un gir absurd al que en realitat li va passar. I del seu pas per la guerra va treure petroli tant en monòlegs com en acudits gràfics. Se sol pensar en Gila com a antimilitarista, però era molt més que això; era antiautoritarista. “També estava en contra l’autoritat dels pares, dels jutges, dels capellans, dels àrbitres, dels polítics... Estava contra el poder en general”, diu De Cascante.    

To genial

La troballa genial de Gila va ser un to “entre infantil i pagès que li permetia aflorar veritats subjacents –prossegueix De Cascante–. Era com el nen que diu el que els adults no s’atreveixen a dir. Aquesta va ser la seva arma per treballar sota la censura”. Aquest to, per cert, té un eco bastant reconeixible a les novel·les de Santiago Lorenzo, per exemple.

Vinyetes publicades a ‘La Codorniz’ i ‘Hermano Lobo’, per no parlar de les més recents ‘Trobades en la tercera edat’ editades durant la dècada de 1990 a EL PERIÓDICO, mantenen una vigència sobrenatural. “Amb Gila passa el mateix que amb els quadres de Goya, que els veuràs i dius: ‘Cony, això que explica ho he vist jo aquest matí’”, diu De Cascante. La seva àmplia i terrible producció de denúncia de la violència masclista i de la cultura que l’origina no manté la vigència, manté una vigència sagnant.  

L’antòleg ha comptat amb la col·laboració fonamental de Malena Gila, filla de Gila, que ha posat a la seva disposició quaderns i notes que li han permès reconstruir alguns textos inèdits. Un altre tant ha fet Pedro Ruiz. L’obsessió de De Cascante ha sigut mantenir a tota hora la singular veu de Gila, per començar en els monòlegs, que van anar evolucionant al llarg del temps i dels quals no existeix una versió per dir-ho així canònica. Primer els va donar una forma definitiva i després una forma literària, sempre buscant que “parlés Gila”. Li va ser útil per a això una màxima del còmic: “Pensar com el més llest i parlar com el més tonto”.

Temes: Humor