Isabel Coixet porta a la Berlinale la seva defensa del matrimoni homosexual

Quan Isabel Coixet va competir en la Berlinale amb ‘Ningú no vol la nit’ (2015), la mala acollida li va fer témer que la seva carrera estava acabada. “Fins i tot vaig pensar a tirar-me al riu”, recorda. “Havia sigut un rodatge terrible, durant el qual fins i tot em vaig trencar tres costelles, i al final ni tan sols vaig cobrar, i després, a sobre, la crítica va esbocinar la pel·lícula. Encara continuo prenent antidepressius com a conseqüència d’això. Però per a mi fer pel·lícules és una malaltia de la qual soc incapaç de curar-me”.

A causa d’aquest virus, la barcelonina torna aquest any a aspirar a l’Os d’Or gràcies al seu 13è llargmetratge de ficció,‘Elisa y Marcela’, en què rescata la història de dues dones que van aconseguir casar-se a la Galícia del 1901, quan una d’elles es va fer passar per un home. “Em diuen que sempre explico històries de dones fortes, ¿i sobre què les explicaré si no? ¿Sobre elefants forts? Jo parlo del que conec”.

Al·legat darrere la llibertat individual

En tot cas, que ningú busqui en la pel·lícula vincles conscients amb el MeToo: Coixet la va escriure fa 10 anys. “I en realitat parla d’una altra cosa; sobretot, de com, per amor, arribem a fer coses de les quals acabem penedint-nos tota la vida”. També, per descomptat, funciona com a al·legat a la recerca de la llibertat individual. “Jo soc al·lèrgica al matrimoni, però crec que cadascú és lliure de casar-se, fins i tot amb el seu gos, si així ho desitja. M’aterreix que en la nostra societat cada vegada s’intenti establir més controls sobre les emocions de la gent”. L’homosexualitatcontinua estant prohibida a 73 països, recorda la pel·lícula, i en 13 d’aquests es castiga amb la mort.

‘Elisa y Marcela’és la quarta pel·lícula de Coixet que participa en el concurs del certamen alemany –també ho van fer ‘Mi vida sin mí’ (2003) i ‘Elegy’ (2008)–, i la seva presència ha estat marcada per una polèmica que ja no és nova: el gremi d’exhibidors alemanys ha exigit sense èxit que se l’exclogui de la competició perquè, entenen, a l’estar produïda perNetflixno arribarà als cines alemanys. “No és just per a la pel·lícula ni per a tots els professionals que hi han treballat que, erigint-se en defensors de la cultura, alguns vulguin prohibir que competeixi en un festival”, opina la directora.

Notícies relacionades

Els cines alemanys exigeixen l'exclusió de la pel·lícula de Coixet de la Berlinale

Blur no té ningú que els canti

“Els qui no respecten els autors no respecten la cultura”. Recorda que va passar gairebé una dècada buscant finançament i que, quan finalment va sorgir la possibilitat d’arribar a un acord amb Netflix, no en va tenir dubtes. “Em van donar una llibertat absoluta: no van tenir cap objecció que la rodés enblanc i negre, i em van garantir que, a més d’estrenar-se en ‘streaming’, ho faria també als cines espanyols”.

Com ja va fer en la seva pel·lícula immediatament anterior, ‘La llibreria’ (2017), a ‘Elisa y Marcela’ Coixet parla d’éssers humans obligats a defensar els seus principis en un entorn que els és hostil. “És un tema amb què m’identifico especialment”, confessa. “Aquesta sensació ha marcat la meva vida i la meva identitat des que anava a l’escola”, afegeix. En els últims temps, així mateix, també s’ha manifestat a través de la seva oposició a l’independentisme a Catalunya, els líders de la qual s’enfronten aquests dies a judici. “Tant de bo els polítics presos no fossin a la presó”, afirma. “Però, encara que imperfecta i immadura, Espanya és una democràcia. I confio que tindran un procés just”. Més contundent es mostra davant la decisió dels independentistes de tombar els Pressupostos, cosa que aboca el país a unes noves eleccions i, potser, a un triomf de la dreta. “Em costa perdonar els qui defensen que, com pitjor, millor. Accepten desatendre les necessitats de la gent per mantenir viu el conflicte. És una mesquinesa”.