actuació

Les Pussy Riot porten el seu motí vaginal a la Sala Apolo

El col·lectiu rus porta a Barcelona el seu espectacle 'Riot days', basat en el llibre que va escriure una de les seves integrants sobre el seu judici i condemna a presó

fcasals46873088 icult  grupo  pussy riot190208132823

fcasals46873088 icult grupo pussy riot190208132823

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

Per descomptat, un col·lectiu que escull el nom de Pussy Riot –literalment ‘revolta de conys’, o, si es prefereix, ‘motí de conys’– no té cap intenció de seguir el camí de la correcció política. ¿Per què haurien de fer-ho? Format a finals del 2011, poc després que Vladimir Putin anunciés la seva intenció de presentar-se per tercera vegada a la presidència de Rússia, l’ingredient principal de la seva composició genètica és la rebel·lia. Existeixen per protestar, denunciar i empipar, i han perfeccionat aquestes arts fins al punt d’ampliar les fronteres de la seva fama pels cinc continents. Per si algú té dubtes, no són un grup musical: la música és una altra eina al servei dels seus objectius, que no són artístics, o almenys, no principalment artístics, i en aquests termes cal entendre l’espectacle 'Riot days', que aquest dissabte presenten a la Sala Apolo de Barcelona.

"És un manifest", diu Maria Aliokhina sobre l’espectacle, barreja de música, vídeo i discurs polític 

"És un manifest", diu Maria Aliokhina en conversa amb aquest diari. Aliokhina forma part del trio de dones considerades com el nucli del col·lectiu al costat de Iekaterina Samutsèvitx i Nadezhda Tolokónnikova. Totes tres van ser detingudes per la policia russa el març del 2012 després de dur a terme la que fins avui continua sent la seva ‘performance’ més famosa: ballar –una mica de qualsevol manera– a l’altar de la catedral del Crist Salvador de Moscou –símbol de l’Església Ortodoxa Russa–, colpejar repetidament l’aire amb els punys tancats i cridar: "¡Mare de Déu, verge beneïda, fes fora Putin!" L’acció, incloent-hi la resposta d’uns desconcertats guàrdies que les empaitaven per l’església, va ser filmada i inclosa en el vídeo de la cançó ‘The prayer punk’ (‘La pregària punk’), de seguida viral a internet. El judici posterior, en el qual van ser condemnades a dos anys de presó (després van ser amnistiades), els va proporcionar tot el ressò internacional que un petit col·lectiu amb ànsies de propagar el seu missatge podia desitjar.

La rància Rússia

Notícies relacionades

"Crec que 'Riot days' no admet descripció. És un manifest. Donem una història a la gent per inspirar-la a fer la seva pròpia protesta, la seva pròpia revolta", diu Aliokhina. L’espectacle manifest, una barreja, segons el comentari de la crítica de 'The Guardian', Kate Hutchinson, de "música, metratge documental i comentaris polítics mordaços", està basat en el llibre del mateix nom que va escriure Aliokhina sobre l’episodi a la catedral, el posterior judici i el seu pas per la presó. Sembla ser que l’espectacle satisfà una de les condicions definitòries de qualsevol manifest amb aspiracions, tingui la forma que tingui –aquest té forma punk–, que consisteix a ser impactant. Contra Putin, contra la corrupció, contra el patriarcat (són els conys amotinats: intrínsecament feministes tant en el seu discurs com en les seves accions) i, en general, contra el ranci ordre de les coses a Rússia, però no només a Rússia. "Rússia no és un planeta llunyà, és a Europa, i el que passa allà pot passar a qualsevol lloc. Ens interessa fer reflexionar la gent, i que es preguntin què poden fer per canviar les coses. Què poden fer per no perdre llibertats".

Pussy Riot va néixer com a escissió d’un col·lectiu anterior, Voina (Guerra), la breu existència de la qual va acabar quan els homes del grup es van negar a participar en una acció que passava per besar policies al carrer (es negaven a besar homes policies). Mesos després, va aparèixer Pussy Riot, investit amb un esperit inequívocament feminista i de lluita contra la tradició patriarcal russa. El seu discurs, maneres i art contestatari tenen per transsumpte estètic el passamuntanyes que tots els seus membres s’enfunden a l’escenari, o bé quan executen una acció de protesta pel carrer. En les seves actuacions, rares vegades, per no dir mai, coincideixen les dues cares més conegudes del col·lectiu: Aliokhina i Tolokónnikova. De fet, s’han donat casos de presentacions simultànies de Pussy Riot en continents diferents, la qual cosa parla del seu funcionament com a col·lectiu més que com a grup musical. És la protesta, més que la música. És canviar la gent, més que entretenir-la. "Jo crec que a Rússia la gent està canviant –diu Aliokhina–. Hi ha gent molt conscient de com de fallida està la situació. L’editora del meu llibre va ser policia en la seva joventut, dos anys, i va deixar la feina a l’adonar-se de com són les coses. La gent està canviant: són les autoritats, les institucions les que no canvien".

Temes:

Sala Apolo