Fito Páez: "El concert en solitari genera un efecte tribal"

Hi ha grans compositors a qui l’escenari no treu el millor de si mateixos: se senten més a gust en el procés íntim de la creació que en l’exposició davant el públic. Fito Páez, en canvi, és una figura forta en els dos camps, que a través de “les taules, la fusta” arriba a adquirir “una personalitat a l’estil de Dr. Jeckyll i Mr. Hyde” i és converteix en un “xaman perdut en l’era moderna”, explica el músic argentí en vigílies de la seva actuació, aquest dijous, a l’Auditori (entrades esgotades), concert d’obertura de la 30a edició del festival Guitar BCN.

Si un concert amb la seva banda acostuma a comportar una certa intensitat operativa, un recital en solitari no es queda enrere, sinó al contrari, com sabran els qui el van veure, per exemple, fa 11 anys al Palau. Una nit inflamada, aquella. “¡Els argentins som intensos!”,riu Páez a l’altre costat de la línia telefònica. “I aquest tipus de concert genera un efecte tribal, de pista de futbol amb emocions trobades, de lloc al qual es pot tornar a través de la distància i del temps”.

Sortirà a escena, diu, “sense un guió fix”,i això fa d’aquests recitals una cosa “divertida, d’una llibertat absoluta”, en què pot barrejar cançons pròpies amb versions de Charly García o els Beatles. “O improvisar una estona amb el piano”, afegeix. “És una cosa que faig només esporàdicament, com quan vaig treure ‘Rodolfo’, el 2008. Per descomprimir-me una mica respecte a la tasca amb la banda”.

La dona interior

Aquesta vegada, ve un any i escaig després d’haver publicat ‘La ciudad liberada’, un disc a la portada del qual apareix amb cos de dona, ocurrència que “és lluny de ser provocadora” i que veu, fins i tot, “anacrònica”, perquè “és simplement una foto de la realitat en què vivim”, considera. “En els àmbits en què treballo no es pregunta si t’agrada el penis, la vagina, el cul, el pit, si ets dona o home... Aquestes coses no es van preguntar mai ni es preguntaran”, assenyala. “Charly García, quan va veure la tapa em va dir: ‘¡quins bons pits que tens!’”.

Una de les cançons del disc és ‘Se terminó’, que sobre un animat ritme pop diu amb un cert fatalisme que “perdieron todas las apuestas los cantores de protesta / al final el reggaeton mueve el mundo”.Una “veritat objectiva”, assumeix sense dramatitzar Páez, que situa aquest popular gènere llatí extramurs del seu imaginari. “Crec que pertanyo a una tradició generada en el segle XX i que va de Frank Sinatra a Joni Mitchell, passant per Carlos Gardel, Chico Buarque, Chabuca Granda, Armando Manzanero, Charly García, Simón Díaz, Pablo Milanés, Miguel Matamoros...”, enumera. “Jo vinc d’aquest pal; tinc aquesta arrel. I veig que la novetat d’aquesta arrel no té visibilitat, al mateix temps que el reggaeton no em representa històricament: em falta melodia, harmonia, textos més poderosos, coses que necessito per sentir-me còmode”.

Notes en un paper

Crida l’atenció la manera en què Fito Páez ha sabut destil·lar ingredients del llenguatge urbà contemporani, el pop, i del folklore llatinoamericà, atenent una idea de música popular oberta, que sobrevola les categories. “El tema dels gèneres és una disputa entre companyies multinacionals i tribus culturals, que han dit que tal música tenia més valor que l’altra, quan no existeixen aquestes diferències”, considera l’autor de ‘Mariposa tecknicolor’, la visió panoràmica de la qual li ve de naixement. “Per sort vaig tenir el meu pare, melòman esgarriat. Amb ell escoltàvem les orquestres de tango i la música brasilera, i Sinatra amb Count Basie, i Mercedes Sosa. De manera que quan vaig començar a estudiar música vaig percebre que, al final, eren tot notes en un paper”.

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

Per ell, “en la música no hi ha enemics”, conclusió que ha reafirmat “després d’haver estat en contacte amb Gerardo Gandini, una eminència de la música contemporània, fill de Ginastera i de Cage, i alhora amb el foklore d’Atahualpa Yupanqui”. I amb el rock’n’roll de col·legues, com ara el seu admirat Charly García, que descriu com “una barreja de Lord Byron i Oscar Wilde passat pel barri de Caballito”.

Als seus 55 anys, Fito Páez diu no sentir-se ni jove ni clàssic, sinó algú que, “sense falsa modèstia”, disfruta de ser “un espectador privilegiat d’artistes admirats”, figures pròximes com el mateix García, Pablo Milanés, Litto Nebbia o Caetano Veloso. Ha acabat dos guions per al cine, una vocació paral·lela, i planeja un nou disc. “¡I s’han de criar fills a part!”, riu. El seu actual moment és “agradable”, assegura. “Disfrutant les mels del pas del temps i un cert coneixement de l’esgrima de les teves matèries. Així et pots posar més filòsof, anar més al fons”.