Mor Michel Legrand, mestre de la música de cine

El músic francès Michel Legrand (París, 1932) va morir divendres a la nit a París, als 86 anys, després d’una vida dedicada, sobretot, a la composició de bandes sonores. Mestre de la melodia malenconiosa però optimista, va obtenir tres premis Oscars: un per ‘The windmills of your mind’ (tema principal de ‘El cas de Thomas Crown’, versió 1968), un altre per la música d’‘Estiu del 42’ (1971) i un altre a la millor banda sonora adaptada per ‘Yentl’ (1983).

Legrand va aprendre les seves bases, com molts grans (de Philip Glass a Quincy Jones), amb la mítica Nadia Boulanger al conservatori de París. “Era magnífica. I, alhora, terrible, perquè exigia molt”, m’explicava quan vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo fa tres anys, amb motiu del seu pas pel festival de jazz de BCN del 2016; el seu debut tardà a Barcelona.

“Però quan vaig acabar els estudis –explicava– vaig entendre que podia fer de tot: ser pianista clàssic o de jazz, compondre clàssica o música de cine... ¿De veritat que havia d’escollir?”. Durant els 50, va brillar com a orquestrador, posant el seu talent al servei de Maurice Chevalier, Jacques Brel, Édith Piaf o Dizzy Gillespie, que el va arrossegar cap al món del jazz.

El gran èxit del disc ‘I love Paris’ (1954) li va permetre complir el seu somni de gravar amb tots, o gairebé tots, els grans solistes de jazz dels Estats Units (Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, etc.) en el mític ‘Legrand jazz’ (1958).

Favorit de la nouvelle vague

Dominat l’art de l’orquestració, Legrand va passar a cultivar les bandes sonores i es va erigir en favorit de la ‘nouvelle vague’. Es va avenir molt amb Varda (‘Cleo de 5 a 7’), amb Godard (‘Una mujer es una mujer’, ‘Viure la seva vida’, ‘Banda aparte’) i, en particular, ambDemyamb qui va elucubrar sobre una barreja de l’imaginari del musical hollywoodià i la vida provinciana francesa en les meravelloses ‘Els paraigües de Cherbourg’ i ‘Las señoritas de Rochefort’.

Tot i que ara costi de creure, ningú volia finançar ‘Cherbourg’. Segons explicava Legrand en el seu château del Loiret, Catherine Deneuve no va cobrar i ell mateix va haver de pagar els músics. Però aquesta òpera quotidiana va acabar sent un fenomen de taquilla premiat amb la Palma d’Or a Cannes.

L’aventura de Hollywood

El 1966, Legrand, cansat ja de la Nouvelle Vague, es va mudar als Estats Units disposat a convertir-se en favorit també de Hollywood. Dos anys després componia la música d’‘El cas de Thomas Crown’, per la qual va recollir un any després l’Oscar a la millor cançó. Dos anys després, recollia el segon per ‘Estiu del 42’.

Després van venir els seus treballs per a ‘Primavera en otoño’, ‘Los tres mosqueteros: Los diamantes de la reina’, ‘Mai diguis mai més’, ‘Pret-a-porter’... Mai va deixar de banda Europa i va treballar també, per exemple, amb Claude Lelouch o Andrzej Wajda. Quan es va posar al servei de cine més oblidable, aconseguia que aquestes pel·lícules semblessin bones quan sonava la música.

Tampoc la televisió va quedar fora del seu marge d’acció, i entre les seves glorioses sintonies en figura una de molt estimada pel públic espanyol: la de ‘Érase una vez... el espacio’. Hi havia una vegada... un creador infinit.

Fins a l’últim alè

Notícies relacionades

Un Sónar de descobriments i innovació

Marc Gascons i Fermí Puig, Premi Nacional de Gastronomia

A més dels scores i el jazz, el compositor va practicar també gèneres com la chanson o l’òpera. Li agradaven els reptes, desafiar-se a si mateix. “Mai he fet música per fer carrera”, deia. “Sempre l’he feta per saber fins on podia arribar”.

Aquest afany de recerca el va mantenir fins a gairebé l’últim moment. A finals del 2016, parlava amb il·lusió de la seva acumulació de projectes: la seva banda sonora per a ‘El otro lado del viento’, el film reconstruïtd’Orson Welles, amb qui ja havia col·laborat a ‘Fraude’; la gravació (amb el seu habitual Nathalie Dessay) d’un disc, ‘Between yesterday and tomorrow (The extraordinary story of an ordinary woman)’, sobre tot l’arc vital d’una dona, o la seva primera actuació barcelonina, en què va fer gala de sentiment i també de swing, “recorrent el teclat amb una barreja de classicisme europeu i sentit del ritme afroamericà”, segons va escriure Jordi Bianciotto en la seva crònica.