Crítica de 'Polar': De JohnWick només n'hi ha un

En aquesta adaptació lliure de la primera novel·la gràfica de la saga 'Polar', Jonas Åkerlund (millor amb videoclips que amb pel·lícules) passa bastant dels clarobscurs expressionistes i el minimalisme de l’historietista Víctor Santos; el seu estil és més cru, especialment al retratar aquest món d’assassins mercenaris del qual es vol retirar Black Kaiser, l’antiheroi central.

Sens dubte, Åkerlund no ha seguit el camí de Robert Rodriguez a 'Sin City', l’original de còmic del qual sembla una influència per a Santos. Amb prou feines dialoga amb el llenguatge de les vinyetes, més enllà d’alguna composició aïllada (com en el setge a la cabana de Montana) i un grapat de transicions per escombrada. Prefereix que 'Polar' s’integri de forma coherent en la seva filmografia: els fragments de somni recorden el relat d’addictes a l’speed 'Spun'; alguns dels assassins o les seves víctimes, excèntrics pàries socials, sembla que hagin sortit de la desconcertant 'Small apartments'.

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

'Polar' combina, de vegades de forma atabaladora, la matança amb la malenconia: el protagonista creu trobar el seu camí de tornada a la humanitat en una noia apocada (Vanessa Hudgens) que viu a prop d’ell en el seu retir nevat. Les interaccions entre Black Kaiser i aquest nou personatge són possiblement el millor de la pel·lícula: rajos d’empatia es colen entre les esquerdes d’un bloc de foscor cínica i implacable, només presumptament divertida.  

Sembla clar que 'Polar' és l’intent de Netflix d’arrencar una franquícia 'hardboiled' a l’estil 'John Wick'; fins i tot hi ha un gos pel mig. Però només s’assembla a aquella en el fet que el seu protagonista va sobrat de carisma impertèrrit. Fora d’això, falten estilització suprema, humor inspirat i un grau extra de creativitat en l’acció. És a dir, encara queda camí.