Crítica de 'La casa de Jack', de Lars von Trier: l'assassí i l'artista

Ja tenim aquí l’última entrega del sempre agressiu i provocador temari de Lars von Trier, geni o farsant, apocalíptic o integrat, sever o sarcàstic. A 'La casa de Jack' pren com a centre de les seves disquisicions un assassí en sèrie els records del qual (els de cinc crims que va perpetrar, bàsicament en dones, cada un més sàdic i geomètric) li serveixen per plantejar-se qüestions teòricament sacrosantes sobre l’artista i la societat. No és que el cineasta danès s’identifiqui amb el personatge, però Von Trier no deixa de situar-se en el centre del mateix debat que proposa i, a més, utilitza imatges de les seves anteriors pel·lícules per certificar-ho.

Notícies relacionades

Lars von Trier: «Culpo l'alcohol del meu conflicte amb Cannes: estava sobri»

¿Val la pena?

Matt Dillon el secunda molt bé en aquesta barreja de joc pervers, comèdia negra, 'thriller' naturalista, retrat d’un dement compulsiu i, en el seu epíleg, recreació pictòrica en què una tela de Delacroix sobre Dante es dona la mà amb un impossible Orfeu en una delirant 'catàbasi', terme grec que il·lustra el descens de l’heroi a l’inframon.

No crec que el director de 'Melancolía' –film que també tenia una seqüència tan hiperrealista entre cine, fotografia i pintura com aquesta recreació de 'La barca de Dante' de Delacroix– estigui equiparant el seu assassí amb obsessions compulsives amb un heroi mitològic, però aquest epíleg conduït per l’èmul de Virgili que interpreta Bruno Ganz deixa les coses encara molt més remogudes que a l’inici.