Anar al contingut

ENTREVISTA

Lars von Trier: «Culpo l'alcohol del meu conflicte amb Cannes: estava sobri»

El cineasta danès estrena divendres 'La casa de Jack', una pel·lícula molt explícita sobre un assassí en sèrie que sembla personificar totes les crítiques que s'han abocat sobre el director

Nando Salvà

Lars von Trier: «Culpo l'alcohol del meu conflicte amb Cannes: estava sobri»

Matthias Nareyek

Se’l considera un provocador, i ell sempre ha alimentat aquesta reputació. El seu cine inclou imatges de violacions i abusos –'Dogville' (2003)–, automutilacions genitals –'Anticristo’ (2009)– i ‘bondage’ –'Nymphomaniac' (2013)–; i el seu nou film, 'La casa de Jack', és un retrat insòlitament explícit d’un assassí en sèrie, que el danès sembla utilitzar com a personificació de totes les crítiques que tradicionalment s’han abocat sobre ell. En una de les seves escenes, el tal Jack es recrea deformant el cadàver d’un nen; en una altra, utilitza dotzenes de cossos sense vida per construir una mena d’instal·lació artística. Trier va presentar la pel·lícula mundialment al festival de Cannes, el mateix certamen que ara fa vuit anys el va declarar persona no grata després que hi fes uns polèmics comentaris sobre Hitler i afirmés –de broma– ser un nazi. 'La casa de Jack' s’estrena aquest divendres a Espanya.

'La casa de Jack' sembla que és una pel·lícula molt personal per a vostè. ¿L’ha fet com a declaració de principis o per dir alguna cosa al públic?

No penso en el públic; el meu únic públic soc jo mateix. Molts directors proven d’obtenir com més audiència millor, fins i tot si això significa trair-se a si mateixos o fer pel·lícules mediocres. No és així com jo treballo, perquè no tinc interès a comprar-me cases ni iots. De fet, sento que 'La casa de Jack' m’ha sortit massa comercial.

És una pel·lícula extremadament violenta, i sembla mostrar simpatia per un assassí en sèrie. Això no és particularment comercial.

Bé, sempre he pensat que absolutament tot el que se’ns acudeixi hauria de poder mostrar-se en pantalla. Però deixi’m aclarir que no he intentat mostrar simpatia per un assassí, només mostrar que té un costat humà. Perquè els criminals també són éssers humans, malgrat que vulguem veure’ls només com a monstres.

¿No era exactament això el que volia dir quan va fer aquelles polèmiques declaracions sobre Hitler a Canes el 2011?

Sí, exactament això.

"Cinc anys de presó són una cosa dolenta, però cinc anys de presó a Marsella han de ser un infern"

El maig passat va tornar a Cannes per presentar 'La casa de Jack'. ¿No queden ressentiments entre vostè i el festival?

Sí, suposo que el conflicte està resolt, però m’ha marcat per sempre. El que va passar va convertir la meva vida en un infern durant dos anys. La policia danesa va venir a casa meva i em va dir que podria ser sentenciat a cinc anys de presó a Marsella. Cinc anys de presó són una cosa dolenta, però cinc anys de presó a Marsella han de ser un infern. Soc una persona molt poruga, així que vaig viure en pànic durant molts mesos. Va ser un càstig sever per una cosa que al meu país no hauria tingut cap importància. A Dinamarca no és delicte ser nazi, ni afirmar de broma ser-ho. I això és fantàstic.

En un moment de la pel·lícula, Jack (Matt Dillon) afirma que el moralisme mata l’art. ¿Hi està d’acord?

Sí, tota la correcció política que envaeix el nostre món està matant totes les possibilitats de creativitat, i posant en perill la democràcia. Crec que la llibertat d’expressió hauria de ser sagrada. Dit això, puc entendre que durant aquella conferència de premsa a Canes vaig ser extremadament barroer. I en culpo l’alcohol: entre totes les conferències de premsa que he tingut a Canes, aquesta va ser l’única que vaig fer sobri.

¿Alguna vegada ha utilitzat l’alcohol com a font d’inspiració?

No, no. Quan era jove utilitzava cocaïna per escriure els meus guions, uns dos grams al dia. I la recomano, va ser molt inspiradora. Però he de confessar que actualment tinc un problema amb l’alcohol, i estic treballant-hi. Estic recuperant-me d’una depressió, i generalment la feina sol ser l’únic que em relaxa. Però el rodatge de 'La casa de Jack' va ser molt difícil, així que vaig haver de prendre una copa de tant en tant.

"Per la meva feina he arribat al caire de la bogeria i he danyat la meva família"

¿Diria que l’art ha de ser autodestructiu per ser valuós?

Em temo que sí. Tots els artistes que admiro van viure amb dolor i van causar dolor a d’altres. I sé que per la meva feina he arribat al caire de la bogeria, i que això ha danyat la meva família. Tinc quatre fills ja adults, i em continuen culpant perquè creuen que vaig ser un pare absent. Ningú vol sentir una cosa així dels seus propis fills. Dit això, jo crec que sempre he sigut un pare extremadament bo.

La seva primera pel·lícula, 'L’element del crim’ (1984), també parlava d’un assassí en sèrie. ¿Hi sent fascinació?

No. Però totes les dones amb les quals he viscut sí que n’hi senten. Crec que sentir atracció pels assassins en sèrie és una cosa molt femenina. Potser és sexi, no ho sé.

"Sentir atracció pels assassins en sèrie és una cosa molt femenina. Potser és una cosa sexi, no ho sé"

Jack es burla de totes les dones perquè les considera estúpides. ¿Per què va dissenyar així el personatge?

Li hauríem de preguntar al meu terapeuta... Suposo que la culpa és de la meva mare, que sempre em va fer sentir culpable per ser un home. I em continua controlant des de la tomba, la molt gossa.

El 2017, la cantant Björk el va acusar d’haver abusat d’ella durant el rodatge de 'Bailando en la oscuridad' (2000). ¿Va mentir?

Ja vaig dir que això no és cert. Va fer una feina meravellosa, però la nostra relació va ser molt difícil; i pel que sembla va malinterpretar una cosa que vaig dir o vaig fer.

"Estic bastant segur que el món serà un lloc molt fosc per a les noves generacions"

Senyor Trier, ¿què pensa sobre l’estat actual del món?

Crec que hem viscut els anys daurats de la democràcia a Europa, i quan estàs a dalt de tot no ets conscient de la fragilitat del teu poder. Però ara l’extrema dreta continua pujant, i Donald Trump guanya eleccions, i estic bastant segur que el món serà un lloc molt fosc per a les noves generacions. És terrible.

¿Té nous projectes? ¿Alguna història que vulgui explicar?

¡Sí! Estic planejant fer una sèrie de curtmetratges de 10 minuts. Hi ha un professor de cine francès que va escriure un llibre en què assegura que hi ha 36 tipus d’històries sobre les quals es pot fer una pel·lícula, així que en faré 36 curtmetratges. Hi estaré molts anys. I crec que podria ajuntar un repartiment fantàstic, perquè serien només dos dies de feina per a cada actor. Espero que algun actor bo continuï volent treballar amb mi.

Així que, com ha fet al llarg de tota la seva carrera, treballarà a partir d’un conjunt estricte de regles. ¿Per què les necessita?

Quan era petit els meus pares no em van imposar regles, així que vaig decidir inventar les meves; i era molt estricte a l’hora de seguir-les: quan fer els deures, quan anar-me’n a dormir i quan aixecar-me... Però ja m’ho agafo amb més calma. No soc el mateix home que va crear el Dogma. Seguir moltes regles requereix gran fortalesa de part de qualsevol director i, com vostè pot veure, jo actualment soc més aviat fràgil.