Irene Solà guanya el premi Llibres Anagrama de novel·la en català

Res millor per reflectir el temperat caràcter d’Irene Solà  (Malla, Osona, 1990) que aquesta anècdota. El dia, aquest dilluns, que s’anunciava que havia guanyat el Premi Anagrama de Novel·la, que va per la seva quarta edició, ella s’estava passejant pels carrers de Hanoi. Emocionada, sí. Contenta, també. Amb ganes d’atendre la premsa a milers de quilòmetres via Skype o telefònica, però sabent que rebre un premi no pot equiparar-se a la potència de l’experiència vietnamita, un viatge organitzat molt temps enrere que segurament alimentarà futures ficcions. ‘Canto jo i la muntanya balla’, l’obra premiada, és la segona incursió en la novel·la de qui als 28 anys i després del seu debut l’any passat amb ‘El dics’ (Premi Documenta i llibre aparegut en totes les llistes dels millors del 2018) s’ha convertit en ‘l’autora emergent’ de la literatura catalana –amb el permís del fenomen Eva Baltasar–. 

Tot i que sigui bàsicament una novel·la coral, hi ha dues situacions que detonen fortament en la història, primer la del Domènec, pagès poeta a l’Alt Pirineu, i 20 anys després la del seu fill Hilari, en un accident de caça a la muntanya. Les dones són les encarregades de relatar les velles llegendes, com la de les quatre dones penjades per bruixes.

'Canto jo i la muntanya balla', que apareixerà al maig tant en català com en castellà, és una polifonia de veus que habiten un espai natural molt concret entre Camprodon i Prats de Molló, una zona rural muntanyosa de frontera, ben coneguda per l’autora i per on han transitat els veïns, els obligats a marxar del seu país a causa de la guerra, els animals reals o els llegendaris, els mites –aquestes bruixes o donzelles d’aigua presents en tantes cultures–, els vius i els morts i fins i tot els núvols, rodons i cotonosos, carregats d’aigua, que descarreguen allà. Tots ells –sí, els animals i els núvols també– tenen la seva particular veu. Aquesta polifonia de veus antigues i modernes amb una expressió lleugera i fresca ("l’energia desbordant i contagiosa de la novel·la, la bellesa d’una prosa vitalista, carregada de textures", ha destacat el jurat) és la que, tal com diu el títol, "farà ballar la muntanya". ¿Convé afegir que Solà, com bona part dels joves escriptors de la seva generació, ha practicat també la poesia i que aquesta és part consubstancial de la seva narrativa?

Com 'Here', 'El bosque animado' i 'La mort i la primavera' 

A Mita Casacuberta –membre d’un jurat també integrat per Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies i les editores Isabel Obiols i Silvia Sesé– el llibre li ha recordat el meravellós còmic ‘Here’, de Richard McGuire, un viatge visual pel temps que mai es mou del mateix lloc, i que en aquesta ocasió es realitza a través de paraules”, però hi ha qui diu que, en un to molt diferent, també podria trobar-se a prop d’El bosque animado’ de Wenceslao Fernández Florez (un autor que molt probablement no hagi llegit Solà) per aquest entrecreuament de persones, plantes i animals humanitzats en un zona rural gallega. I és clar, de l’última Rodoreda, la de ‘La mort i la primavera’, amb la simbòlica estranyesa que transmet.

Tot i que al principi, des de Hanoi, les paraules de Solà arribaven entretallades, finalment la línia telefònica va tornar un discurs bastant coherent: “El llibre –explica– integra molts interessos i temes que van emergint en una trama habitada pels homes, els animals, i els éssers mitològics de la zona... Aquesta proposta no només m’ha permès experimentar donant veu a persones, amb el seu particular punt de vista, sinó també experimentar amb la llengua trobant un registre per a allò que en principi no en té, com una tempesta o un bolet”.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’escriptora admet haver escrit l’obra amb optimisme, una cosa que es trasllueix en ella, però no ha ocultat la crueltat de la natura. “Com sol passar a la muntanya, tothom aconsegueix noves forces per remuntar-se i tirar endavant. Per això la novel·la sembla molt irònica a estones i molt seriosa i transcendental en molts altres moments”.

Es mostra l’autora molt agraïda a 'Els dics', la seva novel·la seminal que, segons ella, la va ensenyar a escriure. “Tinc la sensació que aquí he posat en marxa i desenvolupat moltes de les coses que vaig aprendre allà. M’ha donat una gran llibertat per sentir-me lliure i moltes més ganes de jugar amb les paraules”.