'Moonglow', de Michael Chabon: parla memòria

Emulant la seva àvia, que guarda un joc de cartes del tarot com a record dels seus temps de bruixa,Michael Chabonexplica històries com qui, per atzar, escull tres arcans i perfila una trama, dibuixa uns personatges, imagina un destí comú. És l’aleatorietat de la memòria jugant als daus amb l’univers, ordenat, és un dir, per les estratègies de sorpresa i suspens de la ficció. No sabrem quant de real i quant d’invenció hi ha en el relat de l’avi deChabonal seu llit de mort, perquè els filtres de l’escriptor han modelat la seva biografia al seu aire.

Entenem la inicial prevenció del traductorJavier Calvodavant de‘Moonglow’pel que, a priori, sembla l’enèsima reformulació de l’‘angst’ de la ficció biogràfica, com si, a hores d’ara, encara creguéssim que la realitat no és una qüestió superada per la literatura, com si aquest debat encara tingués sentit després dePhilip RothoVladímir Nabokovi etcètera. Afortunadament, només es tracta d’una excusa formal, que afavoreix el valor associatiu de la memòria, el seu potencial arbitrari i capritxós, que enllaça històries com qui juga a les paraules encadenades, i que permet aChabongronxar-se al parc que més li agrada visitar: el de la Història col·lectiva devorada per la Història íntima, totes dues amb majúscules, totes dues nodrint-se com una mare alletant el seu fill en una nit de lluna plena.

Notícies relacionades

Michael Chabon: «M'irrita el valor agregat que es dona a la no-ficció»

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Així les coses, amb l’esperit torrencial de ‘Les extraordinàries aventures de Kavalier i Klay’ i ‘El sindicat de policies jueus’, la novel·la s’obre com una constel·lació de records que reuneix anècdotes, contes i motius, amb un infinit ‘dramatis personae’ que sempre troba la seva singularització en el relat coral, un ‘mashup’ de gèneres que, gràcies a l’irrefrenable impuls de narrar deChabon, a la seva prosa clara i precisa, no es trepitgen mai ni es maltracten, formen part d’una mateixa i generosa necessitat de compartir. D’aquesta manera, les memòries de l’avi moribund emprenen un viatge vertical, des del més profund de l’infern –una altra vegada l’holocaust– fins al més inabastable del cel –l’obsessió pels coets, per la carrera espacial, per conquistar el desconegut–, els dos extrems units per una figura històrica, l’enginyer naziWernher von Braun, que serveix com a frontissa diabòlica entre el cosmos i el subsol. ‘Moonglow’ és, també, una història d’amor que ha entaulat les seves batalles a les muntanyes de la bogeria: la que ha unit un home pragmàtic amb una missió justiciera i una dona que un dia es va creure “bruixa de la nit”, i que al·lucinava amb la pertorbadora imatge d’un cavall sense pell.

Hi ha un moment especialment commovedor en aquesta portentosa novel·la. La mare deChabon–la seva falta d’afecció al passat “era un hàbit infrangible de pèrdua”– vol ensenyar-li al seu fill un àlbum de fotos de l’àvia. AChabonli resulta un gest estrany, sobretot quan percep la sincera tristesa de la seva mare a l’adonar-se que falten quatre fotos, les úniques que es coneixien de la vida de la seva àvia abans de la guerra. Davant d’aquest buit,Chabonimpel·leix la seva mare que les descrigui. Tota la memòria d’un món emotiu s’aboca en aquestes descripcions, com si, de fet, la novel·la sencera estigués encapsulada en aquests forats negres –unes altres cartes del tarot– que la imaginació associa amb una imatge fixa de la realitat, i l’evocació dels quals només coneix el lloc sense límits del llenguatge. En aquests forats resideix, sens dubte, la grandesa del projecte literari deChabon.