El valor tenia un límit sota els obusos de la primera guerra mundial

Es va refugiar en una trinxera quan els ‘boches’, com anomenaven els alemanys, els van llançar diversos obusos. “Va ser un esclat devastador, com si ens rebentés dins de les orelles, un núvol de fum i una pesada pluja de terra, sang i restes humanes”. L’home que era a la seva dreta “havia desaparegut”; al seu lloc, un munt de terra remoguda. Un altre xiulet i una altra “explosió punyent”. “Vaig deixar de pensar fins i tot en mi mateix i en el que pogués passar-me. Em vaig quedar amb la ment en blanc. Tenia la sensació d’haver patit algun mal físic, tot i que estava il·lès. [...] Era incapaç de pensar. Estava atordit i a mercè dels instints d’autoconservació que fins aleshores havia sigut capaç de dominar. Si hagués sentit que aquelles cames em pertanyien, qui sap si no m’hauria aixecat i m’hauria posat a córrer”. La guerra, confessa, “mai va tornar a ser la mateixa; alguna cosa s’havia trencat en la voluntat”. Reviuria aquells dies en malsons durant anys. Era estiu del 1916, durant la sagnant batalla del Somme, i qui explicava això era Charles McMoran Wilson, futur lord i llavors oficial mèdic del primer batalló de Fusellers Reials britànics en la primera guerra mundial. 

La seva pròpia experiència val d’exemple dels efectes psicològics que la guerra pot causar en els combatents. Durant els dos anys i mig que va estar-hi atenent els ferits i agonitzants, lord Moran (1882-1977) va observar i va anotar en la seva llibreta de l’exèrcit anàlisis i reflexions, científiques i personals, sobre la por, la covardia i com la violència els passava factura. I el 1943, en plena segona guerra mundial, ja com a metge personal de Churchill (ho va ser fins a la mort de l’ex primer ministre britànic, el 1965), les va rescatar, va completar i el 1945 va publicar el llibre que es convertiria en referent sobre l’estrès posttraumàtic, encara avui, per a molts militars i metges, ‘Anatomía del valor’ (Arzalia), que fins ara no s’havia publicat en castellà, i que és alhora testimoni d’aquell “holocaust cruel”.     

Conscient que aquella guerra consistia a “llançar éssers humans intel·ligents a rases on es podria la joventut d’Anglaterra”, Moran estudiava la ment dels soldats i el seu comportament. “Cap home té quantitats il·limitades de valor i, quan aquestes s’esgoten, ell està acabat”, constata. “Un pilot no pot suportar la pressió de volar indefinidament”, afegeix. El mateix pot aplicar-se a un soldat d’infanteria o mariner. Passat un temps comencen a pensar quan els toca tornar a casa. Per evitar que es col·lapsin, recomana, s’han de rellevar a temps, igual que si en ells es detecta la por. Por, entesa no com a covardia que condueix a la deserció, sinó com a “resposta de l’instint d’autoconservació al perill”.

Moran estableix quatre graus de valor: “Homes que no sentien por; homes que sentien por, però que no l’exterioritzaven; homes que sentien por i l’exterioritzaven, però complien el seu deure; homes que sentien por, l’exterioritzaven i eludien la seva responsabilitat". I detecta indicis de fallida en els soldats: parlotejar (sobre el que passarà, un gas nou, el que han fet els ‘boches’...), accions temeràries, canvis d’humor, angoixa i irritabilitat (que ell mateix va patir després del Somme sense ser-n conscient). 

Comprova que, “en temps de guerra, deixar córrer els sentiments lliurement desequilibra la ment, l’enfronta a si mateixa”. El seu consell és: evita pensaments que “destrossen la moral” i “oblida’t de la teva imaginació, perquè sinó aquesta et destrossarà”. "Després de sortir il·lès contra tot pronòstic una dotzena de vegades, és normal que prenguis consciència, per fi, de les teves probabilitats", explica. Per això el preocupa l’apatia, la monotonia i l’avorriment després de l’acció, en la qual molts es refugien perquè no els deixa marge per pensar en la mort i caure presos de la por. “Romandre quiet en una trinxera suportant un bombardeig era una prova emocional molt més dura que combatre en camp obert”.

Els soldats, assenyala, “estaven disposats a donar-ho tot, però es veien incapaços d’afrontar la mort” si no era ràpida i neta. No volien morir dins de les trinxeres fets miques per un obús, perquè era “un final massa cru i sagnant, era més del que podien suportar”, perquè “no exercien cap control sobre la seva pròpia dignitat”.  

També estudia els efectes del gas mostassa. Tot i que la seva mortalitat no superava el 2%, causava histèria i un trastorn nerviós que “inutilitza psicològicament els homes i els provoca estrès i pèrdua de confiança, i els treu del combat.”

Com a metge afronta decisions que el marquen: un soldat va anar a veure'l tres dies seguits dient que estava malalt, però no tenia cap problema físic. "Ja no ho puc suportar', em va dir. Però el vaig enviar a primera línia. El van matar l’endemà". “No és que no volguessin seguir, sinó que no podien més”, accepta qui, enfrontat a “aquell negoci sagnant que és la guerra”, es preguntava si algun dia es qüestionaria si era necessària tota aquella “pèrdua de vides” d’homes “tractats com peons en una partida d’escacs”.  

I aquells peons ho sabien. Davant l’ordre d’assaltar les trinxeres enemigues amb 120 homes i 8 portalliteres, alguns li pregunten: “Doc, ¿creu que això servirà d’alguna cosa?”. Només van tornar 31 ferits, “creuant la terra de ningú, plena de morts i sang per tot arreu i la seva fetor tapant totes les altres olors”. Segons els generals, va ser un èxit, perquè havien causat baixes entre els alemanys.

Notícies relacionades

'Los desertores': empatia amb la carn de canó de la primera guerra mundial

Hitler, «un porc de la rereguarda»

“Ningú podia sentir-se segur mai”, escriu. Recorda dos casos especialment "injustos". Un, el d’un noi que tots protegien i que van destinar a una zona aparentment tranquil·la; va sortir de la zona coberta després d’haver-li portat aigua i li va impactar de ple una bomba solitària llançada des de l’aire. Un altre, el d’un oficial mèdic que havia sobreviscut sense una cicatriu a la carnisseria de la batalla d’Hooge; estant a quilòmetres del front una tarda plàcida un projectil perdut li va arrencar el cap.   

Però una de les tasques més dures, i reveladores, com a doctor era cuidar els que agonitzaven. “Rares vegades experimenten dolor o aprensió, terror o remordiments [...]. La seva mort és només un somni i un oblit". Només un dels molts que va atendre, afirma, tenia por de morir. “La mort sembla un narcòtic, regna la pau per sobre de tot racionament”.