Anar al contingut

Crònica teatral

Una delicada joia al Lliure

Lluís Homar dona una lliçó, dirigit per Guy Cassiers, en la versió teatral de 'La neta del senyor Linh', la reeixida novel·la de Philippe Claudel

José Carlos Sorribes

Una delicada joia al Lliure

DAVID RUANO

A un país sense olors, diguem que europeu. Allà arriba el senyor Linh, fugint de la seva casa, devastada per una guerra que l’ha deixat sol, perquè ha perdut la seva família. Ho fa en companyia de l’única supervivent –una neta de només sis setmanes– i d’un grapat de terra de la seva pàtria. És un refugiat. És el protagonista de 'La neta del senyor Linh', la novel·la de l’autor francès Philippe Claudel que, des de la seva publicació el 2005, ha emocionat fins a la llàgrima més de 200.00 lectors en els 11 idiomes en què s’ha publicat.

La novel·la, un conte de tendresa i desolació aclaparadores, demanava a crits una versió teatral, que, després de la seva estrena al Temporada Alta, s’ha instal·lat al Teatre Lliure. Ha arribat a partir del projecte d’una gran figura del teatre europeu, el director belga Guy Cassiers, que ha aixecat la història del senyor Linh en un monòleg amb quatre idiomes (flamenc, anglès, francès i català) i altres tants actors. Aquí, Cassiers no ha pogut tenir millor company de viatge, una altra figura il·lustre com és Lluís Homar.

L’actor desgrana cada frase, cada gest, amb l’emoció precisa, sempre en el to

L’actor és, alhora, el narrador, el senyor Linh i el senyor Bark, que troba gairebé per atzar en un banc, a l’entrada d’un parc. El desdoblament ve a ser el que ja va fer, una mica menys, en l’aclamada 'Terra baixa', en què també va interpretar tots els papers del drama rural de Guimerà sota la batuta de Pau Miró. Entre Cassiers i Homar teixeixen de manera artesana un muntatge presidit per la paraula, poderosa i poètica, de Claudel. Així, la posada en escena manifesta la sobrietat pròpia dels grans directors, amb un ús brillant de la projecció de vídeo per il·lustrar aquelles converses sobre la vida i la mort entre el senyor Linh i el seu nou amic, l’únic que té en un entorn gens amistós. Els efectes sonors també donen l’atmosfera justa. Però tot aquest embalatge necessita, a més, un actor en plenitud per arrodonir el paquet.

Un muntatge que demana proximitat

I això és el que passa a la sala de Montjuïc, perquè Homar desgrana cada frase amb l’emoció precisa. Sempre en el to, per exemple, d’un narrador que ens porta de la mà amb enorme afecte. És una obra de petits gestos, de detalls, de pocs escarafalls, cosa que revela que també exigeix proximitat, proximitat del públic. És cert que té el ganxo necessari per ser programada a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc, però el seu efecte s’hauria multiplicat en el recolliment que li hauria donat la sala de Gràcia.

De tota manera, entre Claudel, Cassiers, Homar, el senyor Lihn, la seva neta i el senyor Bark aconsegueixen escurçar qualsevol distància en una peça que, si bé és una delicada joia de vol poètic, també ens interpel·la directament en aquests dies de brams xenòfobs i intolerants.