16 jul 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Desolació i pietat

Aleix Freixas

Desolació i pietat

Josep Maria Fonalleras

Corrin al Lliure a veure 'La neta del senyor Linh', amb Lluís Homar. És un conte, explicat a cau d'orella, sobre la infinita tristesa que s'estén com l'horitzó. Sobre la força poderosa d'un somriure que venç la soledat i el no-res

Aquest dijous es presenta al Teatre Lliure 'La neta del senyor Linh', que es va estrenar fa una setmana al Temporada Alta. Hi vaig ser el dia de l’estrena i vaig repetir l’endemà. Tot i saber el secret de Sang Diû, que també sabran tots els que hagin llegit la novel·la de Philippe Claudel, no solament no van minvar les emocions que la història desperta, sinó que encara em va fascinar més el relat del refugiat que arriba a un país desconegut, sense olors, sense paisatge, sense la presència física d’algú a qui estimar. El refugiat que prové d’una guerra (no importa quina guerra) i que descobreix, a poc a poc, la força indestructible de la tendresa, d’aquell mínim gest que consisteix a saludar amb un "bon dia" o posar la mà sobre l’espatlla de l’amic.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Lluís Homar ho ha tornat a fer. Ell només representa tots els papers d’una faula que ens descobreix un món a partir del mapa sonor que ell mateix dibuixa en directe i a partir del mapa de paraules que se’ns acosten com si ens endinséssim a l’escenari de la desolació i la pietat. Corrin a veure el muntatge dirigit per Guy Cassiers, un prodigi tècnic i sensible en què el to sostingut d’Homar, pausat i lent, allunyat de l’artifici, ens parla de la vida i de la mort, dels sotracs terribles i de les lleus esperances. Un conte, explicat a cau d’orella, sobre la infinita tristesa que s’estén com l’horitzó. Sobre la força poderosa d’un somriure que venç la soledat i el no-res.