Les últimes paraules de Leonard Cohen

Com explica en el pròleg Adam Cohen, el seu pare es va passar la vida escrivint notes i esbossos de poemes en papers, tovallons de bar i blocs que després anaven a parar a qualsevol part: les butxaques de les seves jaquetes, calaixos mig oblidats i llocs més improbables. “Un cop, quan li vaig preguntar si tenia una ampolla de tequila, em va dir que mirés a la nevera, on vaig trobar un quadern de notes extraviat, congelat”, recorda. D’aquest material està fet en part ‘La llama’ (Ed. Salamandra), el llibre pòstum del cantautor canadenc, mort als 82 anys el 7 de novembre del 2016.

Leonard Cohen el va deixar gairebé tot disposat i, seguint els seus desitjos, el volum, traduït pel seu amic i biògraf en castellà Alberto Manzano, ofereix tres seccions, totes acompanyades de dibuixos i autoretrats, un suggeriment seu que va ser atès ja després de la seva mort per l’equip editorial. En la primera part del llibre, veuen la llum 63 poemes que ell va seleccionar entre un contingent de textos inèdits, alguns dels quals treballats durant molts anys. Versos que ens porten fins a records remots, com a ‘Días escolares’, revelador del seu primerenc interès pel subjecte femení, i no en termes precisament eteris: “Yo era el delegado escolar / estaba al frente / John era el brazo / Peggy el culo / y Jennifer los dedos de los pies. / Lo que más me gustaba era el culo”.

Lloa Enrique Morente

El sexe i la transcendència, l’humor càustic i l’extrema humilitat es creuen en aquestes estrofes reveladores. Mentre s’infravalora com a artista (“Yo no soy nadie para decir / Quién puede o no ser cantante / Dios sabe que mis propias credenciales / No eran gran cosa”) es prostra davant del talent revelat. “Cuando escucho a Morente / Mi vida se vuelve demasiado superficial / Para nadar en ella”. Irromp un diàleg sec amb Roshi, el seu mestre zen, que en els seus últims dies va ser acusat d’abusos sexuals per antics pupils, episodi que va esquitxar Cohen en la premsa. “Roshi dijo: / te causo muchos problemas / Yo dije: / Sí, Roshi, me causas muchos problemas / Roshi dijo: debería morirme / Yo dije: no servirá de nada / Roshi no se rió”. 

La pròpia extinció personal llisca en els versos del poema ‘En mis rezos pido valor’, en què confia a “ver llegar la muerte / como una amiga”. Paraules que representen “els últims esforços” de Cohen com a poeta, apunta Adam. A aquesta línia s’ajusten els textos del seu disc de comiat, ‘You want it darker’, publicat dues setmanes abans de la seva mort. Aquestes lletres, així com les dels seus dos àlbums anteriors i les de ‘Blue alert’ (2006), disc firmat per la seva parella, la cantant i compositora Anjani Thomas, ocupen el segon bloc de ‘La llama’. Així, Cohen va voler realçar-les com a poemes, textos amb valor propi sense dependre de la seva dimensió musical.

Un laberint de notes personals

La tercera secció del llibre l’ocupa una selecció de les seves notes, més de 3.000, repartides en quaderns que va escriure al llarg de sis dècades, des de la seva adolescència fins al crepuscle. Cohen va prendre part en l’operació, si bé no va arribar a determinar un ordre, tasca difícilment assumible per d’altres atès el seu indesxifrable sistema de numeració. Desplegament de versos críptics, imatges hiperrealistes (“hasta el final te deseé / hasta el amargo final / tu aliento como un depósito de cadáveres / tu carne deshecha / tus jugos extinguidos”), metàfores per a ‘cohenòlegs’ i apunts dispersos d’una vida que s’intueix arriscada.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Aquí s’inclou un intercanvi de correus amb el poeta i professor universitari Peter Dale Scott. el missatge final del qual conté les seves últimes paraules escrites, del 6 de novembre. En resposta a un correu en què Dale Scott li enviava una foto amb Sophia de Mornay-O’Neal (filla de la que va ser parella de Cohen en els anys 90, Rebecca de Mornay, i de l’actor i comentarista esportiu Patrick O’Neal), el cantant va respondre escaridament: “Beneïts siguin els pacificadors, perquè ells seran anomenats fills de Déu”.

La inclusió, al final de ‘La llama, deldiscurs d’acceptació del Premi Príncep d’Astúries (2011) podria semblar una llicència de l’edició espanyola, però no és tal: així ho va establir Cohen expressament en totes les versions del llibre. Comprensible: és un parlament emocionant i revelador en què atribueix les seves arts amb la guitarra a un jove músic espanyol, l’“hispà de Mont-real”, que va conèixer quan tocava en un parc i que li va fer les seves primeres classes de l’instrument poc abans de suïcidar-se. En aquelles progressions de “sis acords en què es basen moltes cançons de flamenc” es troba, va dir llavors Leonard Cohen, el substrat de tota la seva música.