Alfonso Cuarón: "El destí del cine és ser vist en pantalles petites"

La vuitena pel·lícula d’Alfonso Cuarón, 'Roma', és una fresc de la societat mexicana de principis dels 70 traçada a través del retrat de la treballadora domèstica d’una família de classe mitjana. També és una absoluta obra mestra, i mereix ser vista en una pantalla com més gran millor. No obstant, Roma ha sigut produïda per Netflix, i això significa que aquest dimecres només arriba a cinc sales de cine en tot Espanya. Si no viviu prou a prop de cap, podreu veure-la en 'streaming' a partir del dia 14. Sigui com sigui, mireu-la.

Després de l’èxit de 'Gravity' vostè podria haver rodat qualsevol pel·lícula que hagués volgut. ¿Per què ha sigut 'Roma' aquesta pel·lícula?

El meu amic Guillermo del Toro sol dir que hi ha pel·lícules com aquelles caixes de cereals que de nen devores per poder agafar-ne el premi, que està al fons. Si tens la sort de fer una pel·lícula d’èxit t’emportes el premi, i pots bescanviar-lo pel que vulguis. Per a mi 'Gravity' va ser una d’aquestes pel·lícules: gràcies a aquesta em van oferir projectes molt grans a Hollywood. Però em vaig adonar que podia bescanviar el premi per la pel·lícula que sempre havia volgut fer, i que hauria d’haver fet ja, però amb tots els recursos que jo volia. Ja no tenia excusa per no tornar a Mèxic i, com dic, potser hauria d’haver-ho fet molt abans.

¿Per què es devia 'Roma' a vostè mateix?

Totes les pel·lícules responen a necessitats, i cada necessitat té un origen específic. Quan vaig fer 'Hijos de los hombres’ (2006), per exemple, el meu objectiu va ser provar d’entendre les tendències polítiques i socials que estaven marcant l’entrada al segle XXI; d’altres de les meves pel·lícules han respost a necessitats purament logístiques, ja fossin econòmiques o fins i tot geogràfiques. I 'Roma' és fruit d’una necessitat gairebé existencial, com al seu dia ho va ser 'I tu mamá también' (2001).

¿Pot aprofundir en la natura d’aquesta necessitat?

Quan vaig fer 'I tu mamá también' a Mèxic feia cert temps que treballava a Hollywood i havia arribat a sentir-me buit, i gràcies a aquest film vaig ser capaç de redescobrir les raons per les quals sempre havia volgut fer cine. En el cas de 'Roma' el que el cos i l’ànima em demanaven era reconnectar amb el meu país, però també entendre com el pas del temps ha afectat la meva relació amb la meva família i la meva societat, i amb una condició humana de la qual formo part; en altres paraules, confrontar el que soc ara amb el que vaig ser. Mentre rodàvem a Ciutat de Mèxic, per a mi cada cantonada estava carregada de passat.

¿Quanta part autobiogràfica hi ha?

Pràcticament tot el que apareix a 'Roma' pertany al meu univers de la infància i sobretot al d’una de les dones que en van formar part, i que és una de les persones que més m’estimo al món. Per això, la meva gran eina per fer la pel·lícula va ser la memòria. I el que és fascinant de la memòria és que quan hi accedeixes et trobes un llarg passadís flanquejat amb infinites portes, i cada una d’aquestes portes dona accés a un altre passadís amb infinites portes més.

¿No ha sentit una mica de pudor al agafar tots aquests records íntims i posar-los a la pantalla, exposats a l’escrutini públic?

Aquí l’única valenta és la dona de qui et parlava, en qui es basa el personatge de la Cleo. Des d’un principi jo li vaig deixar clar el que volia fer, i vaig tenir innombrables converses amb ella per conèixer detalls molt dolorosos de la seva vida. Durant molt temps vaig tenir por d’extralimitar-me, d’acabar posant massa de les seves intimitats en el relat. Però la seva reacció al veure la pel·lícula em va tranquil·litzar.

'Roma' fa la sensació de ser per a vostè una cosa semblant a una culminació artística, perquè hi convergeixen moltes de les inquietuds temàtiques i formals que ha mostrat al llarg de la seva carrera. ¿Vostè ho veu així?

No és una cosa de la qual sigui conscient. El que sí que sé és que he volgut fer una pel·lícula sense xarxa de contenció. Per a un director hi ha moltes maneres de no arriscar-se. Per exemple, hi ha un tipus de narració que per la seva pròpia natura et porta de la mà; que, per entendre’ns, està subjecta a fórmules dramàtiques d’eficàcia provada. 'Gravity' és aquest tipus de pel·lícula. A 'Roma' he fugit d’això.

A l’haver sigut produïda per Netflix, 'Roma' està destinada a ser vista majoritariàment a través d’una pantalla petita. ¿Això no l’inquieta?

Però, ¿quan va ser l’última vegada que va veure vostè una pel·lícula de Kurosawa o de Pasolini en una pantalla gran? El destí final del cine és ser vist en pantalles petites. Hem de resignar-nos a la realitat: que hi ha una nova generació que no està interessada en les sales de cine. I, malgrat això, les pel·lícules troben el seu camí. Crec que és fonamental que les sales de cine continuïn existint, però no accepto que el debat sigui reduït a una lluita entre els que protegeixen el cine i els que veuen Netflix. No és això.

¿Va sentir el Lleó d’Or obtingut per 'Roma' com una manera de reivindicar-se davant els que havien criticat el seu acord amb Netflix?

L’única reivindicació que un busca al fer una pel·lícula és que existeixi en el temps.

Notícies relacionades

¿En quins cines es podrà veure 'Roma', d'Alfonso Cuarón?

Crítica de 'Roma', d'Alfonso Cuarón: carta d'amor a un barri

¿Pensa vostè com el tractarà la posteritat?

No, perquè la posteritat és una cosa que està fora del control de l’artista. Moltes pel·lícules avui considerades obres mestres en el seu temps van ser ignorades o rebutjades. Al seu dia 'Hijos de los hombres’ va passar sense pena ni glòria, i una dècada després ha sigut redescoberta. Ara bé, ¿aconseguirà retenir aquest estatus? ¿Aconseguirà 'Roma' resistir la prova del temps? Prefereixo no pensar-hi.