Crítica de 'Roma', d'Alfonso Cuarón: carta d'amor a un barri

Més enllà de ser la primera pel·lícula internacional de Netflix que s’estrena en sales cinematogràfiques al nostre país (tot i que en estrena limitada) i que no es veu només en 'streaming', i de venir lloat com un dels films de l’any (Lleó d’Or al festival de Venècia, èxit absolut de públic al de Sant Sebastià), ‘Roma’ és un excel·lent relat autobiogràfic i una pel·lícula d’innegable bellesa que retrata amb afecte el barri de classe mitjana de Ciutat de Mèxic que dona títol al film.

L’estil canviant d’Alfonso Cuarón, un dels tres importants cineastes mexicans ben instal·lats al Hollywood actual (els altres dos són, per descomptat Guillermo del Toro i Alejandro González Iñárritu), ofereix a ‘Roma’ un altre pas de rosca. Res a veure entre el naturalisme gairebé neorealista d’aquest film, rodat en blanc i negre i amb esplèndids actors no professionals, i les aventures de Harry Potter, la tridimensionalitat espacial de ‘Gravity’ o, en clau d’estricta producció mexicana, les aventures del trio de personatges a la deriva emocional d’‘Y tu mamá también’.

Cuarón té estil, però aquest estil és inclassificable o, si es prefereix, dúctil i camaleònic. Només d’aquesta manera pot passar de la gran producció nord-americana a una introspecció tan personal, tan documental, tot i que la pel·lícula no ho sigui en el sentit estricte del terme, filmada amb una elegància que en cap moment és estetitzant (les escenes a la platja, per exemple) i amb un blanc i negre que podria rivalitzar amb el de la recent 'Cold war'. El cine en blanc i negre, afortunadament, sembla que ja no espanta en termes comercials.

Aquesta carta d’amor a un barri, a una forma de vida, a les dones que el van criar quan era petit, als anys 70, no està exempta de qüestionaments. No és una revisió edènica de la mateixa infantesa. És una crònica urbana en la qual Cuarón se situa en primera persona perquè és la seva veu, a través dels seus records d’infantesa, la que dirigeix el destí del relat.

Hi ha, doncs, alguna cosa de teràpia en les seves imatges lluminoses. Cuarón ha declarat que la memòria sempre està en procés de transformació i que amb aquest film ha intentat tapar algunes esquerdes emocionals que continuen existint des d’aquells anys. És també la pel·lícula d’algú que torna constantment al seu lloc de naixement. El cine fixa el temps. En el cas de ‘Roma’, fixa el record i la pertinença. Per a Cuarón, segur, és la pel·lícula més important de tota la seva carrera.