Isaki Lacuesta: «Com a cineasta, m'he tornat més transparent»

Isaki Lacuesta buscava nens que haguessin nascut després de la mort de Camarón per rastrejar què quedava d’ell a l’Isla de San Fernando i es va trobar amb l’Isra i el Cheíto, dos germans que acabaven de perdre el seu pare i que van parlar dels seus somnis i pors davant de la càmera a ‘La leyenda del tiempo’. Han passat més de 10 anys des d’aquella primera trobada i els tres han continuat en contacte i fins i tot han compartit experiències vitals, com la paternitat. Ara Lacuesta torna a filmar-los a través d’un mecanisme de ficció que té la voluntat de seguir els seus passos al llarg del temps, en aquesta ocasió a través del seu retrat en l’edat adulta. El resultat és ‘Entre dos aguas’, una de les pel·lícules més importants de l’any que va obtenir la Concha d’Or (la segona per al director després de ‘Los pasos dobles’) al passat Festival de Sant Sebastià.

¿Quins tipus de ressonàncies simbòliques conté el títol ‘Entre dos aguas’?

Quan va morir Paco de Lucía, Diego Dussuel, el director de fotografia, em va proposar anomenar-la així. A mi no em convencia perquè amb ‘La leyenda del tiempo’ es va generar confusió ja que molta gent va pensar que era una pel·lícula sobre Camarón. Però a poc a poc aquest títol es va imposar perquè va anar adquirint més i més sentit: dos germans, un a cada costat de la llei, el riu i l’oceà i la idea que ja no són nens, però tampoc adults que hagin trobat el seu lloc al món.

¿En quin moment es va adonar que volia continuar explicant la història de l’Isra i el Cheíto al llarg del temps?

Des del principi sempre va existir la fantasia de continuar filmant-los. De fet, algunes seqüències, com la de l’arbre en el qual es mesuren els personatges de petits, les vaig pensar perquè existís un punt d’unió entre el present i el futur. Però fa cinc anys el Cheíto es va fer militar i va tornar de l’Àfrica d’una missió, i això em va semblar com l’inici d’una novel·la de Conrad. I vam començar a fabular a partir d’allà.

Si ‘La leyenda del tiempo’ era una pel·lícula d’iniciació, ¿com definiria ‘Entre dos aguas’?

Es troba a mig camí entre el desencant i la lluita. Els personatges no saben si continuar o llançar la tovallola. Són dues maneres complementàries d’enfrontar-se al mateix problema: la família i la feina.

¿Volia fer un retrat social sobre la falta d’oportunitats a l’Espanya d’avui en dia?

No era la intenció inicial. Però al tornar a filmar allà s’hi va acabar colant la situació actual, el desemparament social, les dificultats econòmiques i laborals. Tot i que no vam voler remarcar-ho, no es podia obviar, perquè és una cosa que gairebé forma part del paisatge.

Quan va començar el projecte, ¿sabia cap a on volia conduir-lo?

Cada versió del guió es va convertir en un procés de recerca. ¿Quina pel·lícula volíem fer? ¿Amb quin estil? Vam arribar amb un guió molt escrit, però la intenció era transformar-lo segons anéssim descobrint coses interessants que es creuessin pel camí. El to el vam trobar a les gravacions dels assajos.

¿Creu que molta gent podria confondre-la amb un documental?

Si la consideren així és que l’hem fet bé, perquè ens hem esforçat molt perquè sigui el més transparent possible. Que no es noti la il·luminació, que les actuacions siguin naturals, que el text no sembli escrit. Però és una ficció i és necessari dir-ho perquè es valori el gran treball d’interpretació que fan l’Isra i el Cheíto. És més a prop de Pialat i Satyajit Ray que de Flaherty.

Tant ‘Apuntes para una película de atracos’, de León Siminiani com ‘Entre dos aguas’ comencen amb un part natural.

Crec que té a veure amb el pas de veritat a l’edat adulta. Després he estat meditant sobre l’assumpte i crec que el cine ha expulsat el 90% de les coses físiques més habituals i les ha convertit en tabú. No veiem parts, ni morts, ni menstruacions, ni ejaculacions, ni varius. O sigui que començar així la pel·lícula era una espècie de declaració d’intencions.

El mateix passa amb el sexe. A la pel·lícula trobem una escena d’una enorme intimitat.

És estrany veure sexe amb amor. O es filma com un videoclip o entra dins de la pornografia i de la cultura de la violació.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Hem vist l’evolució de l’Isra i el Cheíto. Però, ¿i la seva com a cineasta?

Sempre m’havia preocupat a fer pel·lícules molt heterodoxes, que barregessin estils, en les quals col·lidissin propostes, gairebé com si fossin collages. Era una qüestió molt temperamental. Amb ‘La propera pell’ i ara amb ‘Entre dos aguas’ he intentat potenciar més l’empatia entre el personatge i l’espectador. M’he tornat més transparent. Ja no es veu tant el cineasta a través dels seus jocs, sinó que preval l’emoció de la història. Ja saps el que es diu: la joventut és barroca. I ara sento que estic sortint de l’adolescència per convertir-me en un adult com a director.