Anar al contingut

CRÒNICA TEATRAL

La 'fórmula Manrique' no falla

La comèdia victoriana 'L'habitació del costat' conquereix La Villarroel amb una afinada direcció i un repartiment infal·lible

José Carlos Sorribes

La 'fórmula Manrique' no falla

www felipemena com

La ‘fórmula Manrique’ s’ha apuntalat amb èxit al teatre català al llarg de l’última dècada. Primer per lliure, amb el seu debut en la direcció amb 'Els boscos' i 'American Buffalo', obres de David Mamet. I, els últims anys al capdavant de la companyia La Brutal, amb el seu soci David Selvas. Julio Manrique és sempre un valor segur, o gairebé, perquè al teatre no hi ha certeses d’èxit. Tant si actua com si dirigeix, com fa ara amb 'L’habitació del costat', que estrena a La Villarroel.

La peça de la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl respon a les etiquetes que solen marcar la fórmula del teatre de Manrique: obres contemporànies empaquetades de forma llustrosa i acadèmica. És el cas d’aquesta comèdia del 2009, d’aire victorià, ambientada en la segona meitat del XIX als afores de Nova York. Temps de canvi de valors i de progrés científic, en aquest cas, manifestat en la consulta d’un metge que experimenta amb l’ús d’un vibrador. Que en aquells temps s’assemblava, pel que sembla, a un assecador de cabells. Era l’instrument per tractar la histèria femenina... un eufemisme en tota regla.

Una peça amb format de vodevil

El ginecòleg, el doctor Givings (Ivan Benet), és l’especialista. Passa consulta a casa, en una habitació-refugi al costat de la sala d'estar, amb la seva infermera/llevadora (Alba Florejachs). La seva dona, Catherine (Carlota Olcina), acaba de tenir un nadó i ha de buscar una dida (Adeline Flaun) per alletar-lo. Sabrina Daldry (Mireia Aixalà), la primera pacient, arriba a la consulta desesperada, amb el seu tosc marit (Xavi Ricart). Un jove artista bohemi (Pol López), afectat de desamor, també seguirà la teràpia del vibrador.

No falten a la peça frases amb volada poètica, juntament amb diàlegs i situacions espurnejants de comicitat

El quadro avança sempre a bona velocitat en una peça lleugera, que no ho és tant. Perquè no falten frases amb volada poètica i càrrega de profunditat, juntament amb diàlegs i situacions espurnejants. Són les pròpies d’un muntatge amb format de vodevil, amb contínues entrades i sortides, i en què tampoc falta un ensucrat romanticisme de tancament. I és, per descomptat, una comèdia que necessita intèrprets com els que dirigeix Manrique de forma afinada per a un muntatge en què elles porten la veu cantant.

Carla Olcina és una garantia per a qualsevol director i captiva pel seu entusiasme contagiós i el dinamisme que atorga a la volcànica i insatisfeta Catherine. Mireia Aixalà no es queda enrere i les seves sessions de vibrador són memorables per la seva comicitat. Alba Florejachs, mentrestant, amb prou feines parla però ho diu tot en un treball precís i sense artifici. Adeline Flaun també dona el to com la dida negra en un món d’alta societat.

Que ells ballin al so d’elles no és incompatible que Ivan Benet qualli un treball rodó i matisat com el doctor incapaç de veure la dona 'malalta' que té a casa. O que Pol López s’emporti, com sempre, tots els focus quan apareix, o que Xavi Ricart torni a deixar una altra mostra de la seva condició de sòlid actor comodí. Tots es mouen al seu aire i això que no ho tenen fàcil en una escenografia realment estreta per la disposició del públic a dues bandes a La Villarroel.