John Parish, lliçó d'elegància i versatilitat

Fa temps que John Parish és més conegut per les seves produccions (per a PJ Harvey, Aldous Harding, This Is The Kit i un llarg etcètera) que per la seva obra pròpia, i això no canviarà amb 'Bird dog Dante', el seu últim àlbum, una barreja de temes cantats i instrumentals aliens a les modes, només guiats per l’instint i les inquietuds personals.

Dilluns el va presentar a l’Apolo, però no a la sala gran, sinó a la més reduïda, La [2], amb taules i cadires preparades per a més comoditat dels seus fidels. Sabia greu que tan poca gent vingués a retre homenatge a aquest destacat membre de la reialesa alternativa, però sabia bé la intimitat que es va generar. En part, gràcies a l’actitud de Parish, un paio proper, modest, tremendament afable, malgrat tots els seus triomfs artístics.

Acompanyat d’una banda depurada i flexible, Parish va fer brillar gran part del repertori de 'Bird dog Dante', començant per una 'Type 1', amb gran solo de guitarra de Jeremy Hogg, músic que l’acompanya des dels llunyans dies d’Automatic Dlamini. A 'Sorry for your loss', la teclista Marta Collica va fer la part vocal que al disc correspon a PJ Harvey. 'Add to the list' va convidar a ballar (amb tristesa) un vals nostàlgic, mentre que 'Buffalo' va crear al cap imatges de neowestern a l’estil de Taylor Sheridan. Versatilitat i elegància; sempre elegància.

Va obrir la nit Sara Fontán

Notícies relacionades

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

En un món de Vics, tria ser Carlota

El primer rescat del fons de catàleg va ser 'Boxers', del disc del 2005 'Once upon a little time'. Una mica més tard, aniria encara més enrere en el temps per recuperar dos temes de 'How animals move', el seu debut en solitari del 2002: 'Stable life' i un tema titular que sembla voler dir-nos que els animals es mouen, sobretot, en processó. També va recordar joies com 'April', del seu segon disc, a mitges amb PJ Harvey, i 'Plein sud', gravada per a la pel·lícula homònima amb Léa Seydoux com a protagonista femenina.

Va obrir la nit Sara Fontán, violinista que, després de passar per grups com Manos de Topo i La Orquesta del Caballo Ganador, s’endinsa ara mateix en una estimulant visió personal. Va ser apassionant veure-la crear tota classe de sons (des de soroll percutiu fins a melodies èpiques) i després superposar-los mitjançant pedals de bucle en un magma completat per la bateria d’Edi Pou de Za!.