ENTREVISTA

Leonor Watling: «Avui el to general és el de 'Sálvame'»

La cantant i actriu actua amb el seu grup, Marlango, presentant el seu nou disc, 'Technicolor', a la sala Barts

zentauroepp27980555 marlango181127212038

zentauroepp27980555 marlango181127212038

6
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Marlango es deixa inspirar per l’estètica cinematogràfica d’altres temps, de mitjans del segle XX, en el seu nou disc, ‘Technicolor’, sorgit després d’un lapse de quatre anys i que presenta aquest dimecres a Barts, dins del Festival de Jazz (21.00 hores; obrirà el cantautor d’Albacete Carletti Porta). Parlem amb Leonor Watling, que dona forma a Marlango juntament amb Alejandro Pelayo.

Sent la seva música una mica sinuosa, ¿es diria que en blanc i negre, el títol del disc és irònic?

No, reflecteix l’època de què ens vam embolcallar l’Alejandro i jo, quan el nom de technicolor era més gran que el títol de la pel·lícula (riu). Una època que no existeix: el que pensaven en els 50 que eren els anys 30. No era de veritat. Aquells colors no existeixen, són com els de Polaroid o Instagram, ¡llevat que prenguis substàncies! Pel·lícules com ‘Cantant sota la pluja’ o ‘Un americà a París’. Tenim una visió del passat inventada.

¿Com la seva visió musical?

És clar; vam començar amb la premissa de fer la música d’una pel·lícula que no existia, però després en el disc no hi ha una narrativa; són cançons independents. Vam mantenir la idea de no tenir ni guitarra ni baix, i utilitzar violoncels, vents, percussió... No hi ha res electrònic. Hi ha molt buit, molts espais i silencis.

El disc sona diferent d’‘El porvenir’: menys subjecte a patrons rítmics; potser, més oníric.

Sí, si s’assemblés a algun d’anterior seria més al primer (‘Marlango’, 2004). Gravar ‘El porvenir’ a Los Angeles va ser tota una aventura, però al final ens va quedar la sensació de la foto que et fan per a un reportatge i per a la qual et posen espectacular, però... Com diu l’Alejandro, vam ser en un hotel de cinc estrelles, però som més de casa rural.

Han dit que és un disc espanyol, que, no, llatí.

Ho diu l’Alejandro, sí: molt espanyol i de piano. Piano clàssic. I després reflecteix la música espanyola que sempre hem escoltat: Radio Futura, Golpes Bajos, las coples... Gravar ‘Ay, pena, penita, pena’ ens va obrir un camí.

A ‘El veneno’ sembla que canti després d’haver pres unes copes.

(Rialla) El productor em va dir: “¡Vull sentir-te com en els directes!”. Perquè en els discos tot és al seu lloc, com els nens quan es fan la foto de l’escola, i en els concerts cantes més despentinada. Aquesta va ser la seva aposta, i m’encanta.

¿Creu que la gent veu Marlango com un grup massa calculat?

Ui, que curiosa aquesta pregunta (riu)... Bé, això és després, mai a priori. Quan preparem un disc tot és orgànic i visceral, i una vegada acabat ens asseiem a jugar per donar un sentit a tot. No som tan controladors.

En la seva manera de cantar, ¿l’han influït veus antigues?

Sí, tinc una manera de cantar molt antiga. El que més he escoltat és jazz: Ella Fitzgerald, Billie Holiday... I, després Bola de Nieve, Rickie Lee Jones... Entro a cantar sense mesurar i continuo així i això posa els músics molt nerviosos (riu).

Avui dia estan més de moda els escarafalls vocals.

Sí, les acrobàcies, que no m’interessen gaire. Em sembla genial que les facin, però... Whitney Houston les feia, així, de veritat, i després Mariah Carey, i Christina Aguilera...  Carmen McRae també ho tenia.

Tot i que la cantant del moment, Rosalía, no va per aquest camí.

Ara m’ha tocat. No puc admirar-la més. Estic al·lucinada amb Rosalía. Des que va sortir, em va agradar, però cada vegada que la veig cantar em sembla que soc testimoni d’una cosa molt important. ¡Se la de cuidar! Hi ha unes cantants impressionants. Sílvia Pérez Cruz, també.

En els quatre anys transcorreguts des d’‘El porvenir’, ara que han tornat a l’aparador promocional, ¿han notat algun canvi?

Per bé o per malament, no estem gaire pendents del que està passant fora. No hem parat de tocar en aquests quatre anys i crec que som classe mitjana de la música, que està bé que existeixi.

Van pel seu setè disc. ¿Li agrada pensar que ha apaivagat les veus que van titllar Marlango de divertiment paral·lel de la senyoreta actriu?

Ho entenia perfectament, és la reacció que jo hagués tingut. El que sí que vam sentir bastant ràpid va ser un respecte del món de la música, que va ser molt bonic i em va fer sentir tranquil·la.

En el disc col·labora Coque Malla, que últimament ha experimentat un cridaner renaixement.

L’Alejandro i jo sempre hem sigut fans tant de Los Ronaldos com de Malla. És meravellós quan l’èxit és així, com a lent. Recordo escoltar ‘La hora de los gigantes’ (2009) i em semblava al·lucinant, i aquell disc va anar bé, però no va ser el que està passant ara amb Coque. El públic també tarda i de sobte s’ha condensat tot, com el baf al mirall, i tots estem molt contents per ell. S’ho mereix tant... Però aquest món és així.

Fa cinc anys va entrevistar Tom Waits per a aquest diari. ¿Quines sensacions li han quedat?

L’hora anterior a l’entrevista va ser l’hora de més estrès de la meva vida. Em vaig comprar una superaplicació per gravar-la i estava acollonida, perquè em donés aquelles respostes que dona de vegades, com ara “la balena és el mamífer que més esperma no sé què”, o “la formiga és l’animal que més salta”. I per alguna raó era comunicatiu. I no em va caure el mite, no. Va ser genial, tot i que, com ja se sap, al final li vaig comentar que el meu grup es deia Marlango, inspirat en ell, i em va dir: "¡No, no, era Montelongo!" (riu).

Hi ha el Waits de piano i bourbon, i el dels sons de ferreria. ¿Quin és el seu?

Les cançons que m’encanten són més aviat de la primera època. Amb ‘Swordfishtrombones’ (1983) és quan em comença a costar una mica, tot i que és una qüestió de temps. El disc triple, ‘Orphans’ (2006), l’escolto, per exemple, a la 'furgo'. Requereix temps i espai mental.

A Twitter ha mostrat simpatia per Dani Mateo davant del que li ha passat. ¿Li preocupa el mal rotllo i aquestes reaccions tribals que últimament campen al seu aire?

Crec que és una cosa global i molt contagiosa, i, sí, em preocupa. Perquè l’altre dia llegia que Espanya és el tercer país on millor es viu del món. Hi ha una realitat i després un discurs, i m’inquieta que una cosa faci més soroll que l’altra. Però algú em va dir: “No pots jugar a escacs amb un colom, perquè tot i que guanyis es passejarà cagant victoriosa pel tauler”. És aquesta sensació. Avui dia no hi ha un to normal, tot és una mica com‘Sálvame’, és el to general, i ‘Sálvame’ està molt bé que existeixi, però en la seva càpsula. També és una ficció: després la gent surt del plató i parla normal. Però al final aquest to s’ha convertit en l’acceptable per parlar de qualsevol cosa.

Notícies relacionades

¿Ens refugiem en la música, llavors?

Sí, perquè, si et pares a pensar-ho, el món és molt millor del que ha sigut mai i és més a prop que mai d’arreglar coses que han estat malament sempre. Aquesta és la realitat objectiva. Però això és com amb el canvi climàtic: la veritat objectiva és igual; el que importa és el que crida més fort. La música, per a mi, és fonamental. I la nostra responsabilitat és fer el bé, no fer-nos mal.