Anar al contingut

ENTREVISTA

Sánchez Piñol: "Avui l'ofici d'un polític és ser insultat a Twitter"

L'autor de 'Victus' torna a la fantasia de 'La pell freda' i 'Pandora al Congo' amb 'Fungus', una esperpèntica faula sobre el poder

Anna Abella

Sánchez Piñol: "Avui l'ofici d'un polític és ser insultat a Twitter"

FERRAN NADEU

Ric-Ric, un bufonesc anarquista borratxo, fuig de la Barcelona del 1888 a un remot llogaret del Pirineu. Allà insufla vida per accident a una raça de poderosos bolets asexuats de dos metres d’alt i peus i mans “com els cabells de la Medusa” que es mouen per les emocions i li exigeixen que els doni ordres. El converteixen en el seu rei. Després de l’èxit de ‘Victus’ (2012; 420.000 exemplars en català i castellà) i ‘Vae Victus’, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) retorna a la fantasia que el va consagrar –a ‘La pell freda’ (2002) i ‘Pandora al Congo’ (2005)– amb l’insòlit univers de ‘Fungus’ (La Campana), amb il·lustracions de Quim Hereu, una faula sobre el poder que avança que tindrà continuïtat.    

Ha creat un món nou.
Per això existeix la fantasia i la narrativa, per inventar-te bolets que caminen i són antiautoritaris. Són els fungus. La base és la llegenda pirinenca dels minairons, unes criatures que exigien que els donessis feina per fer i si no ho feies et devoraven. I que com la nostra humanitat és un desastre em vaig inventar una societat on tots són iguals, en què les utopies són possibles. La democràcia és a la pràctica una timocràcia perquè si tens diners no ets igual que els altres.   

“L’instint de submissió està molt estès. La gent vol que mani un altre, perquè manar és un marró"

La història és esperpèntica, tragicòmica. 
És riure’m del poder, dels poderosos. Com en Ric-Ric, no pinten res. Poden vestir-se amb americana i corbata però estan en mans dels de baix fins que aquests diuen “tu, fora”. La pulsió del poder és a cada pàgina. La gent no sap el poder que té.  

Els fungus són gregaris i submisos. Un personatge diu que tots els poderosos deuen el seu poder a la imbecilitat dels súbdits que els obeeixen. ¿Els ciutadans som com els fungus?  
Sí, els fungus són una metàfora del poder. Sense el rerefons del poder polític només serien bolets amb potes. Em serveixen per parlar del poder, de què és, de per què l’acatem, de per què no ens revoltem. D’aquí la cita de Brossa a l’inici: “La gent comuna no és conscient del poder que té.” El poder el tenen els de baix. Soc antropòleg i m’interessen les dues grans concepcions del poder. Una és la de Nietzsche. Deia que el governant és un individu amb dots gairebé sobrehumans que lidera el seu poble i el porta a una cita històrica. L’altra és la de Marcel Mauss, un sociòleg francès que deia que el governant no és més que una marioneta dels governats. 

¿Creu que és així en les societats d’avui? 
Els nostres líders no són ningú sense els que hi ha sota, només aguanten mentre els de sota els toleren. En qualsevol context polític, els polítics sempre governen a cop d’enquesta, per més xulos i milhomes que es mostrin. Mira els globus sonda que llancen contínuament: si veuen que una idea no és ben rebuda no la segueixen. 

"L’home manté viu el discurs tradicionalista i masculí, però la dona ha sigut la gran transmissora d’aquest discurs. El masclisme no només infecta la meitat masculina de la societat"

¿I l’apatia ciutadana? 
Hi ha dues concepcions del poder dels ciutadans. Davant de Sèneca, un estoic, que creia que el filòsof estava per sobre de les passions que movien el populatxo hi ha Sòcrates, que deia que el bon ciutadà és el que reivindica i que constantment exigeix coses al poder. Reivindicar és l’obligació del ciutadà. I avui han aconseguit que la gent es torni senequiana: mira la tele i s’oblida de la resta. Un amic em va dir “¿com vols que hi hagi una revolució mentre les hamburgueses valguin un euro i internet sigui gratis?

¿Per què l’ésser humà sempre vol el poder? 
Nietzsche creia això però és mentida. Mauss diu que que la gran pulsió és de submissió. “L’instint de submissió està molt estès. La gent vol que mani un altre, perquè manar és un marró. Avui veiem que l’ofici d’un polític és ser insultat a Twitter. ¿Qui vol ser polític així? Tot i que alguns sí que senten aquest desig de poder. Els he preguntant per què volen manar però en les seves respostes menteixen. Això ho explotaré en la segona part de ‘Fungus’: ¿quina recompensa obtenen? En Ric-Ric prefereix quedar-se amb el seu poder sobre quatre fungus que anar-se’n amb el seu amor, Mailís. 

El contrabandista Casian, l’alcalde i pare de Mailís, en Ric-Ric... tots busquen el poder, és gairebé una malaltia.
El poder, tenir-lo, trobar-lo, els defineix. El pare de la Mailis prefereix, citant Juli Cèsar, ser el primer en un poble del Pirineu que el segon a Roma. Als pobles primitius el poder és una malaltia, el veuen com una amenaça, ningú el vol.    

Sánchez Piñol, aquest dijous / Ferran nadeu

En Ric-Ric és un anarquista que vol un món on ningú mani sobre ningú però acaba manant un exèrcit de fungus. 
Mailís li diu “¿per a què vols els fungus?” “Per fer la revolució, fan el que els dic’”, respon. I ella el capta: “¿Creus que pots destruir tots els poders del món exercint la tirania més gran mai vista amb aquestes criatures?”. 

¿El poder corromp?
No sé si corromp però et torna addicte. Jo conec polítics honestos. I qui es vulgui corrompre hi trobarà un niu meravellós, en el poder. Però Marc Aureli, l’emperador romà més despòtic, en canvi, va ser un filòsof d’una honestedat estricta.   

“El governant no és més que una marioneta dels governats”

Mailís és l’única figura femenina. És la veu de la raó en un món de testosterona.  
Sí. És la més lúcida. Observa el monstre i els diu als fungus que tot i que són molt poderosos tenen carències perquè són criatures apoètiques, condemnades a viure al món de la realitat, sense imaginació. Ella serà el pont entre la humanitat i els fungus. Aquesta vall del Pirineu, el 1888, és molt masculina. És un 'western’ hivernal, un lloc de frontera, amb contrabandistes, el ‘far west’, on cap poder polític controla la naturalesa. ¡I en aquest ambient ella hi contrasta tant! ¡Brilla! És una dona avançada al seu temps, busca la novetat, té inquietuds, llegeix i, des de la seva feminitat, reivindica que vol tenir el fill, no vol avortar, no vol que el poder li digui què ha de fer amb el seu cos. A la pròxima novel·la hauria de ser la protagonista.     

Il·lustració de Quim Hereu, encartada a 'Fungus' / Quim Hereu

¿Una dona amb poder és igual que un home amb poder?
Una dona pot ser tan dolenta quan té el poder com un home, mira la Thatcher. En antropologia i història, quan es parla de la societat masclista, qui manté viu el discurs tradicionalista i masculí és l’home, però la gran transmissora d’aquest discurs ha sigut la dona. A Esparta eren les mares les que deien als seus fills que o tornaven triomfants o no calia que tornessin. El masclisme no només infecta la meitat masculina de la societat" 

Ridiculitza la “infame Guàrdia Civil”, els exèrcits espanyol i francès... els “engranatges repressors de l’Estat”. 
Els fungus et permeten despullar les institucions humanes de poder fins a l’arrel. Veus el món des del seu punt de vista: ¿Què és un exèrcit? Un grapat de tarats rere una bandera, rere un drap de colors, disposats a morir.  

"Pots extrapolar el valor del fungus a qualsevol context polític. Com Trump, que és presoner d’unes forces sociològiques que ell mateix ha desencadenat"

¿L’ha influït l’1-O? ¿Va buscar paral·lelismes amb el procés?   
No va per aquí, no. Això seria reduir el valor del fungus. Parlo del poder en abstracte. Abasta tants conceptes que el pots extrapolar a qualsevol context polític. Com Trump, que és presoner d’unes forces sociològiques que ell mateix ha desencadenat i cavalca però no controla.  

En Ric-Ric enarbora una bandera groga... que diu que és com el borrissol púbic ros de Mailís...
Es casual. La primera versió és del 2005 ¡i passava a Terranova! Em poden caure bufetades i poden dir que em ric de les banderes, però no és així. Una bandera és un drap de colors i adquireix significat després d’estar en una batalla perquè són les emocions que desperta les que li donen valor.  

¿I ara cap a la segona part?
M’agradaria. La trama queda tancada però els personatges principals queden lliures. Els autors depenem dels lectors com els polítics dels electors. ¡Aquests autors tan elevats, que sembla que caguin marbre! Tan elitistes i minoritaris, ¿per què vols escriure un llibre que no vols que es llegeixi? Si no tens lectors no tens significat. Un autor no és un bombeta que brilla sinó una aixeta per la qual flueix alguna cosa.