Anar al contingut

Albert Sánchez Piñol: "El 12 de setembre del 1714 no s'ha explicat"

L'autor de 'Victus' ens parla de 'Vae Victus', la seqüela que aquest dimecres arriba a les llibreries

ERNEST ALÓS / BARCELONA

Publica la segona part de ’Victus’, ’Vae Victus’. / RICARD FADRIQUE

Victus ja té continuació: Vae victus, la segona novel·la d’Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) protagonitzada per l’aparentment descregut supervivent del setge de Barcelona Martí Zuviría, arriba avui a les llibreries publicat per La Campana tant en l’original castellà com en la traducció al català de Xavier Pàmies. De vençuts ai dels vençuts. De l’11 de setembre del 1714 al 12 de setembre i més enllà, en quatre episodis situats en diferents moments del segle XVIII, a Catalunya, França, Carolina del Sud i Nova Zelanda.

–¿Són quatre contes llargs, una novel·la en diferents capítols...?
–Són quatre relats autònoms entre si però al mateix temps vinculats, amb una lògica i continuïtat. La meva idea inicial era fer només el primer, Americanus (té més de 200 pàgines). Però tenia el personatge del Carrasclet, i el 12 de setembre... Volia resoldre caps pendents de lligar de Victus. Que el duc de Berwick i Verboom quedessin impunes em sabia greu. Aquí hi ha una mica de justícia històrica. Tots dos van morir com explico, el que faig és posar-hi Zuviría pel mig.

–¿Aquests episodis són els embrions d’una sèrie de novel·les a les quals ha renunciat?
–Des del principi tinc tot el segle XVIII vist pels ulls de Martí Zuviría. Seria ideal que arribés a 10 volums. Però per si de cas no hi arribo, ja mato Verboom aquí. Era una promesa que feia a Victus i s’havia de complir. El projecte el mantinc. Si el faig o no, depèn de si a la gent li interessa. A partir d’aquí ja no compto amb l’11 de setembre. Cada llibre serà diferent.

–Recorda la sèrie de Flashman, el brivall britànic creat per George MacDonald Fraser que va saltant per tots els grans moments del segle XIX. Però no és tan cínic.
–La idea és la mateixa. Flashman fa riure però hi ha moments en què de tan fastigós ja no li trobes la gràcia: ¡fuig amb la seva estimada de Crimea al carro i com que pesa molt la tira! Zuviría es deixa portar, però acaba escollint un bàndol. M’interessava que la seva aventura a Amèrica es convertís en un mirall de la del setge de Barcelona. No acabes lluitant per ideals abstractes, sinó per la gent a qui t’estimes. I a mi el XVIII m’interessa més que el XIX, un segle que trobo que és molt trist. El colonialisme, que esclavitza els negres, i la industrialització, que esclavitza els blancs. Però al XVIII encara existeix la idea esperançada que les coses aniran bé. I és ple de personatges que a mi m’agradaria explicar des dels ulls de Zuviría. En la sèrie de Flashman la gent sap qui és el general Custer. Però la gent, aquí, no sap qui és el Carrasclet. Té més altura històrica que Serrallonga, que és més conegut. Explicar el 12 de setembre, que no s’ha explicat, o la figura de Carrasclet, crec que valia la pena.

–Sobre aquest 12 setembre se suma a la tesi d’Albert García Espuche: que és un mite això d’obrir els tallers i treballar com si res.
–És Berwick qui diu que allà, l’endemà, no hi passava res. ¿Però en què volies que treballessin? ¿Quins productes hi podia haver als tallers? ¿Qui volies que comprés? Era totalment impossible en una ciutat en què havien caigut 50.000 bombes. Altres testimonis diuen que es reconeixia els habitants de Barcelona durant setmanes després del setge per l’aspecte de demacrats que feien.

–A l’introduir en el primer episodi els indis yama, de Carolina del Sud, i explicar com el contacte amb els europeus transformava la seva cultura, ¿li ha sortit l’antropòleg que va ser?
–Home, una mica. En realitat, el conflicte té poca cosa a veure amb la cultura. Els colons endeuten les societats indígenes i les dominen financerament. És una cadena de submissions financeres que es van introduint cap a l’interior de tot el continent.

–A la part més de peripècia de Victus Vae Victus utilitza episodis que estan a un pas de semblar inversemblants, vorejant gairebé l’slapstick, com el cotxe de morts segrestat que s’estampa en una cristalleria o ara el càstig de les tres galledes en el viatge a Amèrica.
–Són escenes secundàries, però em fa riure explicar-les. Inversemblant, bé, sí, però Zuviría és un aventurer a qui li passen aquestes coses. Les notes a peu de pàgina que aquí he introduït em van bé: a Victus m’haurien permès explicar que això del cotxe fúnebre li va passar de veritat a Vauban, i només hi afegeixo la cristalleria.

–Zuviría retorna a Catalunya en un parell d’ocasions en el llibre. El seu plantejament veig que és que no hi va haver submissió, sinó que hi va haver resistència, i que es va allargar en el temps. ¿Però no es van acomodar de seguida els catalans al règim borbònic?
–Hi ha una societat derrotada però que amb mig milió d’habitants en té 10.000 que se’n van a la muntanya l’any 1719. Aquí hi has de comptar desesperats, bandolers i oportunistes també, però que la resistència va continuar és seguríssim. M’han anat molt bé les fonts borbòniques, utilitzant cartes, notes i despatxos en què expliquen que els que arriben de França el 1719 són fusellers catalans i que la gent els acull perquè vénen a restituir-los les seves antigues llibertats. Després sí que es van acomodar, i surten aquests historiadors a explicar que el règim borbònic va resultar positiu. Però és que als catalans els va quedar solament una opció: treballar. Una sola sortida: l’economia. ¿Què havien de fer? ¿Morir-se? I és clar que van establir relacions amb el poder. ¿Amb qui, si no? Però això el 1725.

–Quan va publicar Victus el vam arrossegar bastant a fer paral·lelismes amb l’actualitat del moment. ¿Ara, què?
–Crec que sí que hi ha una cosa, per dir-ho amb totes les distàncies que s’han de posar quan ens separen 300 anys dels fets. El que veus en totes les cròniques del 1719 és com el règim no vol atorgar estatus de combatent als miquelets. I Felip V considera enemics els altres reis, no els súbdits rebels. Aquest bandejar-te, no reconèixer-te com a bàndol legítim. ¿Com pots negociar, si la base, el punt de partida, és que hi ha una sola nació, amb gent que diu que no, que ells en són una altra? Aquesta negació de l’interlocutor com a tal, de la seva legitimitat, això sí que és un cert paral·lelisme. Però no en volia establir més, perquè cansa.