crònica de teatre

'El bramido de Düsseldorf', Sergio Blanco mata el pare per ressuscitar la ficció

La nova obra del dramaturg francouruguaià deixa bocabadats els espectadors al Temporada Alta amb la seva complexitat

zentauroepp45961079 icult181119163958

zentauroepp45961079 icult181119163958

2
Es llegeix en minuts
Manuel Pérez i Muñoz

Quin cap de setmana que hem passat al Festival Temporada Alta de Girona amb el tema de la mort. Si divendres i dissabte Alain Platel i Fabrizio Cassol ens van deixar el cor desfet amb el mestissatge africà de 'Requiem pour L.', la cirereta del pastís fúnebre la va posar diumenge la nova obra de qui ja és el dramaturg i director de la temporada, el francouruguaià Sergio Blanco, amb tres textos que acaben de passar pel TNC. De nou vam tenir l’ocasió de comprovar per què ho està petant amb obres com 'Tebas' Land o 'La ira de Narciso', vistes en edicions passades del festival. El seu teatre autoreferencial de múltiples capes brilla per la seva gosadia, un desafiament que planteja un pas de rosca a la dicotomia realitat-fantasia. Amb les seves complexes bastides argumentals, Blanco està ajudant a apuntalar les gastades estructures de l’actual dramatúrgia de ficció. 

'El bramido de Düsseldorf’ –així es diu la seva nova obra–gira entorn de la mort del pare del dramaturg, un esdeveniment anticipat que en realitat no ha passat. Aquest fet ens dona un indici de com és aquesta autoficció dels seus últims treballs, això que la peça descriu com "el costat fosc de l’autobiografia, un pacte de la mentida". Blanco no s’amaga darrere d’un àlter ego, el seu jo escènic, interpretat per Gustavo Saffores, habita el centre de la trama, una mena de criatura multidimensional que és al seu torn personatge i autor, actua i dicta alhora. Al seu voltant hi orbiten altres creacions, el seu pare i el rabí –tots dos interpretats per Walter Rey–, i la resta, tots femenins –per Soledad Frugone–, éssers que en clau pirandelliana desafien l’omnipotència de l’autor, la seva versió dels fets, com si l’escriptura hagués deixat de ser una realitat monolítica.

Notícies relacionades

La pal·lidesa de l’escenografia ens evoca l’habitació de l’hospital on morirà el pare. La presència dels protagonistes a la ciutat alemanya obeeix a tres excuses: la inauguració d’una exposició sobre el famós assassí en sèrie, el Vampir de Düsseldorf, el treball de Blanco per a una productora de cine porno i la conversió del protagonista al judaisme. Al voltant d’aquestes hipotètiques trames se solidifiquen idees secundàries com la violència i els límits de l’art, l’impuls eròtic i la representació de la sexualitat o la recerca de Déu. Alemanya torna a ser un símbol en carn viva del segle XX, una època que va descobrir la mort en sèrie dels camps d’extermini i que ara al XXI deixa pas a l’assassinat massiu del terrorisme global.

Entre la vida i la moral

Interrupcions, salts temporals, canvis de to i vols poètics; Blanco va construint una torre tan complexa que per moments trontolla, un risc que es conjura amb altes dosis d’ironia cap al propi relat, sarcasme, i fins i tot hi cap un aire pretenciós. Ens costa entendre que res és real excepte tot el que està passant a l’escenari, i llavors l’engany reneix de les seves cendres en forma de ficció despullada, per moments assagística amb les obsessions recurrents de l’autor. "L’art no té moral", una afirmació per respondre a Theodor Adorno: sí, es pot fer poesia després d’Auschwitz, perquè fins i tot en la mort d’un pare es pot trobar un accés a la tendresa. Gran aplaudiment final per al repartiment i el director. Entre el públic hi havia destacats dramaturgs locals, segurament igual de bocabadats que el comú dels espectadors.