'Bohemian rhapsody': Hollywood blanqueja la llegenda de Freddie Mercury

Freddie Mercury va ser una rockstar com cap altra que hagi existit, tant per l’extravagant divisme que exhibia sobre l’escenari com perquè en tota la història de la música popular ningú ha tingut capacitats vocals com les seves i, per descomptat, pels voraços desitjos que va malgastar fora dels escenaris i lluny del micro. Era només qüestió de temps que acabés veient la llum una pel·lícula sobre ell i sobre el grup que va liderar, Queen. I potser és lògic, donades les dimensions del seu objecte d’estudi, que aquesta pel·lícula hagi sigut objecte d’un accidentat procés de gestació marcat per les anades i vingudes de guionistes, actors i directors.

Des d’aquest dimecres en els cines, Bohemian rhapsody presenta el seu protagonista com algú destinat a viure una vida única; al cap i a la fi, tenia quatre dents de més. I, sens dubte, la pel·lícula fa justícia a totes aquestes dents: Rami Malek llueix el tipus de dentadura postissa que faria que el mateix comte Dràcula es morís de l’enveja. En qualsevol cas, l’actor resulta del tot convincent donant vida a MercuryMercury, i no només perquè és la veu del mateix Mercury la que sentim en les escenes musicals –qualsevol intent d’imitar-la hauria sigut fatal–; també perquè captura l'aspecte físic del personatge i aconsegueix que faci la sensació de ser un home que sobre l’escenari se sent alliberat, com si hagués estat tancat des de la seva última actuació.

Precisament, un dels objectius principals de Bohemian rhapsody vol recordar-nos el catàleg de cançons que va portar Mercury i el seu grup a la glòria, i que qui més qui menys coneix des que va néixer. Al llarg de la pel·lícula veiem la banda modelant les peces sonores que componen l’himne del títol i descobrint la icònica línia de baix d’Another one bites the dust, i el clímax narratiu inclou una recreació d’11 minuts de la seva actuació a Live Aid, amb la qual van sorprendre el món el 1985.

Del jove al mite

En el seu camí d’aquest punt culminant, la història arrenca amb la mirada posada en els anys de joventut del mite. Freddie encara és Farrokh Bulsara, un immigrant de Zanzíbar dedicat a descarregar maletes dels avions. Passats només uns minuts de metratge, això sí, el jove ja ha aconseguit fer-se un lloc en una banda formada inicialment pel guitarrista Brian May i el bateria Roger Taylor, ja s’ha rebatejat inspirant-se en un déu romà i ja té una nòvia anomenada Mary Austin, que amb el temps descobrirà l’homosexualitat de Freddie molt abans que ell mateix –tot i així continuarà sent la seva millor amiga, i inspiració de la balada Love of my life–. La narració passa per alt diversos discos per centrar-se directament en la publicacióA night at the Opera, que va ser un èxit absolut el 1976. Després vindran les gires, les festes, els moments de solitud, els paràsits decidits a treure’n profit, les erupcions de diferències creatives al si del grup.

Per descomptat, Bohemian rhapsody també presta atenció a la vida personal de Mercury, mort el 1991.  En aquest aspecte, no han faltat crítiques contra la decisió de la pel·lícula de passar de puntetes pels aspectes més controvertits de la seva identitat i la seva sexualitat, i de confeccionar un entreteniment per a tots els públics a partir d’una figura tan libidinosa que va arribar a afirmar que li era igual ficar-se al llit "amb un home, una dona o un gat". I és cert que les apetències carnals del cantant, pel que sembla prodigioses, queden aquí reduïdes a poc més que un pessic al cul d’un cambrer i a un intercanvi de mirades amb un camioner barbut en una gasolinera. Així mateix, ni rastre a la pel·lícula de les muntanyes de cocaïna.

Convulsa creació

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Bohemian rhapsody, recordem, arriba precedidad’un dels processos de producció més problemàtics que Hollywood ha viscut en els últims anys. Quan es va iniciar, en el 2010, Sacha Baron Cohen havia de ser l’encarregat de donar vida a Mercury. L’actor va abandonar el projecte el 2013 a causa de diferències creatives, i va ser reemplaçat per Ben Whishaw; Dexter Fletcher s’havia d’encarregar de dirigir la pel·lícula. A començaments del 2016, Whishaw ja havia sigut substituït per Malek, i Fletcher pel Bryan Singer. A finals del 2017, avançat el rodatge, Singer va desaparèixer del mapa durant dies i com a conseqüència va ser acomiadat; Fletcher va tornar a agafar les regnes. Malgrat això, en els crèdits Singer consta com a únic director. També s’ha dit sobre l’excessiva ingerència de May i Taylor, que han exercit de productors executius; i sigui o no a causa d’aquesta, el cert és que la pel·lícula s’esforça una vegada i una altra per recordar que Queen era molt més que Mercury.

Potser sigui com a conseqüència de tan convuls historial que Bohemian rhapsody hagi acabat sent un biopic com molts altres sobre una banda com cap altra. O, potser probablement, una cosa així va ser del tot inevitable.