'Quién te cantará': un intrigant artefacte

La tercera pel·lícula de Carlos Vermut ha sigut i continuarà sent comparada amb el cine de Pedro Almodóvar, i és inevitable. Amb bona part de l’obra del manxec comparteix la mirada a dones torturades, la vocació melodramàtica, l’estètica idiosincràtica, el gust pel cop d’efecte argumental i assumptes com la confusió d’identitats i el show business; a més a més, són clares les seves connexions amb Persona, d’Ingmar Bergman, iLas amargas lágrimas de Petra Von Kant, deRainer Werner Fassbinder. I tot i que sobre el paper sembla injust començar a parlar d’una pel·lícula buscant-li les semblances amb d’altres, en realitat té sentit si aquesta pel·lícula està protagonitzada per persones que pretenen ser una altra persona.

En concret, Quién te cantará és la història de la Lila, una cantant afligida d’amnèsia després d’un intent de suïcidi i incapaç de reconnectar amb el que la va conduir a la fama; i també la del seu fan més fervent, la Violeta, una mare soltera que treballa en un bar per mantenir la seva abusiva filla i que és contractada per ensenyar a la Lila a tornar a ser la Lila. A mesura que les dues dones treballen juntes, els límits entre les seves respectives personalitats es difuminen i va emergint una estrella del pop que potser ja no sigui la Lila del passat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Mentre desenvolupa aquesta relació simbiòtica, Vermut parla de relacions maternofilials complexes i de desitjos soterrats i d’altres temes que el madrileny ja va tractar a Diamond flash i Magical girl, però tractant-los només com a mers apunts. En realitat, Quién te cantará mostra menys interès real en l’exploració psicològica o emocional que en el fet de funcionar com un artefacte narratiu. I això queda clar no només per la seva esmentada condició de pastitx, sinó també perquè en el seu conjunt fa la sensació d’haver sigut dissenyada fent més atenció a una col·lecció de peces i mecanismes que al tot dramàtic que aquestes peces i aquests mecanismes conformen, en part perquè cada simetria i cada metàfora del relat resulten excessivament òbvies i forçades.

I malgrat això, Quién te cantará se les acaba arreglant per oferir una reflexió intrigant i a estones fascinant sobre el que ens fa ser el que som, sobre com la nostra identitat es va reconfigurant a partir del que consumim i d’aquells que imitem, i sobre com la fanàtica idolatria, tot i que de vegades sembla molt desoladora, pot proporcionar un propòsit a les vides dels qui la practiquen.