Volodos, o la puresa del so

Per novena vegada el pianista rus Arcadi Volodos tornava a la temporada de concerts d’Ibercamera, aquesta vegada per inaugurar la temporada. I ho feia oferint no només el seu Schubert adorat (al qual li va dedicar tota la primera part), sinó també dos autors russos en qui és una autoritat, el virtuós i exigent Rakhmàninov i el meravellós i somiador Skriabin (i no per això menys complex). Va obrir la vetllada la ‘Sonata núm. 1 en mi major’ d’un Schubert joveníssim servida en un meravellós joc de contrastos de dinàmiques, valorant els silencis i sense córrer, amb un ‘Andante’ en què va prevaler el pianissimo i va deixar volar l’esperit, tot sensiblement tenyit de romanticisme, recreant-se en la puresa del so i mesurant el discurs. Una mostra de la seva polidíssima execució, amb passatges més timbrats –buscant sempre la bellesa del so– i altres de plens de caràcter. En el ‘Minuetto’ va proposar contenció, amb velocitat pausada i emfatitzant el caràcter inacabat de la peça.

Del Schubert primerenc va passar al més experimentat, desgranant els seus sis ‘Moments musicaux’ en una digitació prodigiosa, una musicalitat delicada i un gust exquisit. Volodos novament va fer gala d’una execució timbrada, gairebé sempre ancorada al discurs poètic de les peces, especialment en les dues primeres, donant en ocasions tanta importància als silencis com al so, tenyint-les així de dramatisme. En el tercer moment, el més popular, va impregnar el teclat de senzillesa invocant la seva malenconia. En el quart va donar a totes les veus el seu just protagonisme i en els dos últims es va esplaiar amb sensibilitat i en el caràcter contemplatiu de la partitura. Un mòbil i un desmai a la sala no van fer efecte en la concentració del pianista.

La segona part va començar amb una selecció de tres preludis de diferent nombre d’‘opus’ i períodes de Rakhmàninov, mostrant-ne el contrast, interpretats amb talent desbordant i virtuosisme. El primer, un dels més coneguts per formar part dels ‘Morceaux’, gairebé no es va reconèixer en la seva part més exigent comparat amb la voraç lectura de Volodos. Va proposar les obres amb tota l’excitació i poder sonor que demanden les creacions d’aquest compositor que el pianista disfruta i interpreta com ningú. També va aportar un arranjament seu d’una cançó del compositor rus, carregada de fervor romàntic, pura poesia.

Volodos va deixar Skriabin per al final, amb una selecció de peces curtes i, en el seu discurs, carregades de sentit, obres que exploren les possibilitats del piano gairebé fins al límit. Totes es van transformar, en les mans del pianista rus, en un ‘tour de force’ ple de sorpreses que obren camins de noves, commovedores i fins i tot pertorbadores sonoritats.