Damien Jurado, commoure sense aixecar la veu

Hi ha una teoria bastant estesa (sobretot per culpa dels concursos de talents) segons la qual el millor artista és el que emet refilets més alts i llargs. La història ens diu, no obstant, que de vegades el millor atac és la retirada: el cultiu del murmuri autèntic. Així es defensa Damien Jurado, cantautor folk-rock de culte que dissabte, a l’Auditori, com a part del cicle Sit Back, va tornar a demostrar que es pot commoure sense aixecar la veu.

I sense grans suports instrumentals: tot i que el concert s’anunciava "amb banda”, aquesta banda es va reduir a la guitarra addicional de Josh Gordon (ex Trespassers William), que ha aportat baix i percussió, entre altres coses, al recent 'The horizon just laughed'. 

Després d’unes quantes cançons, a tothom li devia passar la confusió i l’enuig. Hi havia la veu de Jurado, aquest murmuri mig ronc que s’enreda sense esforç a les nostres entranyes. Hi havia el joc entre la seva guitarra rítmica i les melodies esculpides per Gordon. O la dolça nostàlgia del repertori de 'The horizon just laughed', obra profundament íntima en què no només importa el jo, sinó també l’escriptor Thomas Wolfe, l’actor Marvin Kaplan i el director d’orquestra Percy Faith. A l’altura de '1973', Jurado semblava posseït per la delicadesa i la màgia de Nick Drake, una impressió que va créixer amb el rescat de la llunyana 'Saturday'.

Perquè la malenconia no acabés de matar-nos, l’artista es va aturar una estona a parlar sobre el seu Twitter. "No hi solc posar gaires coses. Si no em seguiu, tampoc fa falta. Només és un grapat de fotos estranyes. Però divendres vaig posar una cosa amb paraules: 'Acabo d’arribar a Barcelona. Prova bé ser a casa'". Ovació. En realitat va escriure ‘Espanya’, no ‘Barcelona’, però perdonarem la mentida (potser involuntària) perquè poc després estava tocant el clàssic ‘Sheets’.

La fase més emotiva va arribar amb el seu record a Richard Swift, un dels seus millors amics i el seu aliat en la producció de cinc àlbums. El va perdre igual que un altre gran amic, Jason Molina: en mans de l’alcohol. Va recuperar una cançó de Swift, 'The novelist', elevant una mica la veu, aquesta vegada sí.

Notícies relacionades

Els escriptors (també) van a l’oficina

¿I si arriba a guanyar Israel?

Hi ha qui prefereix el Jurado solitari (com el de la sala Apolo el 2014) al Jurado amb banda (com el de Music Hall el 2016). Per a ells va ser una recta final de sis cançons, les tres últimes com a bis, que va incloure clàssics com ara 'Metallic cloud', 'Museum of flight' i 'Kola' ("te recordaré/ como eres ahora").

Va obrir la nit Nacho Casado, meitat masculina de La Familia del Árbol, amb el repertori en solitari de 'Verão', marcat per l’influx de la bossa nova i el sunshine pop. Cançons enormement delicades que, per moments, remeten als Le Mans de 'Saudade', un dels grans tresors de l’indie espanyol dels 90.