Sergio Leone, l'home que estimava les pel·lícules de l'Oest

Hi va haver un temps, no tan llunyà, en què l’‘spaguetti’ western dels 60 i 70, anomenat euro western des de fa uns anys, era injuriat obertament. El mateix ocorria amb altres gèneres populars com el cine d’arts marcials, l’exploit o el pèplum, fins que Quentin Tarantino, amb algunes de les seves pel·lícules inspirades en aquests models (l’exemple més clar és ‘Django desencadenado’), va fer que molta gent mirés amb atenció els films que ell utilitzava com a referents.

 Però malgrat considerar-se durant molts anys el western italià, o italo-franco-alemany-espanyol, representat per Sergio Corbucci (‘Django’), Tonino Valerii (‘Mi nombre es ninguno’), Duccio Tessari (‘Vius o preferiblement morts’), Enzo G. Castellari (‘Voy, lo mato y vuelvo’) o Sergio Sollima (‘El halcón y la presa’), com un succedani del western nord-americà, hi havia un nom que sempre tenien en compte els puristes del cine de l’Oest de Hollywood.

 Aquest nom era Sergio Leone. Els seus westerns, barreja de cine clàssic i de modernitat imposada des de l’altre costat de l’Atlàntic, protagonitzats per estrelles i rostres de caràcter del cine nord-americà (Henry Fonda, Clint Eastwood, Jason Robards, Eli Wallach, James Coburn, Charles Bronson, Lee Van Cleef, Rod Steiger), van començar a ser acceptats quan es va saber de la rendida admiració que el director italià professavaJohn Ford. De fet, Leone va ser el primer en rodar a l’escenari sacrosant de Ford, Monument Valley. Ford va filmar allà ‘La diligencia’, ‘Fort Apache’, ‘Centauros del desierto’ i tants westerns fonamentals. Leone va rodar a Monument Valley alguns passatges ‘Fins que va arribar la seva hora’ (1968). Ja s’havia guanyat el respecte dels més incrèduls.

Reinvindicació d’Scorsese

 Molts anys després, directors com Martin Scorsese o, sobretot, Tarantino, reivindicarien la importància i influència de Leone. Per descomptat, també ho faria Clint Eastwood, protagonista de la denominada ‘Trilogia del dòlar’: ‘Por un puñado de dólares’ (1964), ‘La muerte tenia un precio’ (1965) i ‘El bueno, el feo y el malo’ (1966). Eastwood no era ningú a Hollywood quan Leone ho va veure en un episodi de la telesèrie ‘Rawhide’ i el va contractar per encarnar l’Hombre sin Nombre de la trilogia.

 En aquest personatge hieràtic fora de mida, mal afaitat i vestit amb un ponxo en rodatges d’Almeria i burgalesos (el cementiri del final d’‘El bueno, el feo i el malo’, motiu del documental acabat d’estrenar ‘Desenterrant Sad Hill’), Eastwood va consolidar el seu èxit. Mai va oblidar Leone, a qui va dedicar, juntament amb el Senyor Siegel, ‘Sin perdón’ (1992).

 ‘Por un puñado de dólares’ era la visió de Leone del clàssic d’Akira Kurosawa ‘Yojimbo’. ‘El bueno, el feo y el malo’ lluia uns moviments de cambra ultramoderns. Ennio Morricone experimentava amb la música de l’Oest. Sam Peckinpah va filmar l’evidència de la influència de Leone en obres paroxístiques com a 'Grupo salvaje’ (1969), tot i que també es va dir que la manera de visualitzar la violència del western italià afectava en negatiu el cine de l’Oest nord-americà.

Amb Argento i Bertolucci

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

‘Hasta que llegó su hora’, protagonitzada per Henry Fonda, Charles Bronson i la seva harmònica, Claudia Cardinale, Jason Robards i il·lustres secundaris de l’Oest hollywoodià com Jack Elam i Woody Strode, va dinamitar les convencions en la seva manera de treballar el so (gairebé com un ‘cartoon’) i dilatar el temps en la seqüència d’obertura, quan uns pistolers esperen l’arribada del tren en una estació i un d’ells, Strode, el sergent negre del film homònim de John Ford, es dedica a jugar amb una mosca, que atrapa entre la paret i el canó de la seva pistola. Dario Argento (el rei del giallo) i Bernardo Bertolucci (paradigma del cine d’autor italià), ni més ni menys, van participar en l’escriptura del film.

 L’última pel·lícula de Leone, ‘Eráse una vez en América’(1984), de gairebé quatre hores de durada, va ser el seu homenatge al cine nord-americà alhora que una visió ombrívola d’aquest estil de vida a començaments del segle XX. Interpretada per Robert De Niro, James Woods, Treat Williams, Tuesday Weld, Jennifer Connelly i Joe Pesci, va suposar el triomf de Leone als Estats Units. Cine de gàngsters melodramàtics i megalòmans, fumadors d’opi, la Llei Seca... Després del Coppola d’‘El padrino’ i abans del Scorsese de ‘Gangs of New York’.