Charlotte Salomon, l'artista que va superar el suïcidi i va morir a Auschwitz

Dona. Alemanya. Jueva. I artista. A més d’oblidada. I assassinada. Tenia 26 anys i un nadó de quatre mesos al seu ventre quan va entrar a Auschwitz el 10 d’octubre de l’any 1943. Mai en va sortir. De fet, no va estar ni 24 hores en el camp d’extermini. La cambra de gas es va posar en marxa l’endemà de la seva arribada. Aleshores, feia poc que havia aconseguit ser feliç malgrat la por de ser deportada des de França, on es va exiliar. S’havia casat el mes de juny amb un refugiat, igual que ella, i havia aconseguit apaivagar tots els fantasmes que la van acompanyar al llarg de la seva vida: els familiars (suïcidis i abusos) i els vitals (ser jueva a l’Alemanya nazi).

Ho va fer refugiant-se en l’art com a via de catarsi i creant 'Vida? O teatre?': una obra d’art total construïda en forma de ‘singspiel’ (opereta), en la qual conflueixen pintura, teatre, literatura i música. I que va realitzar a Sant Joan de Cap Ferrat, durant el seu exili francès, entre el 1940 i 1942. Va ser Charlotte Salomon (Berlín, 1917-Auschwitz, 1943). Dona i artista, però cada vegada menys oblidada. El 1947 el seu pare va viatjar a França a buscar-la i tot el que va trobar és el seu llegat artístic: els 782 guaixos, acompanyats d’escrits i música que la van salvar d’un suïcidi gairebé segur. El 1961, l’Stedelijk d’Amsterdam els va exposar per primera vegada, i des del 1972 que el Museu Històric Jueu s’encarrega de donar-los a conèixer. ‘Vida? O teatre?’ s’ha exposat a París, Londres, Boston i Milà. I des d’aquest dimecres i fins al 17 de febrer es pot veure al monestir de Pedralbes.

“Una obra complexa de primera magnitud que uneix una època difícil, un context difícil i, sobretot, una vida difícil”, explica el seu comissari, l’historiador Ricard Bru. “¿És una història de l’Holocaust? Sí. ¿És una història familiar? Sí. ¿És una història artística? Sí”. “És evident que sense l’Holocaust no hi hauria obra però també és cert que l’Holocaust per si mateix no explica l’obra”. I tot realitzat per una dona amb grans capacitats artístiques als 23 i 24 anys. “Vida? O teatre?’ la va salvar del suïcidi al qual es veia condemnada però no la va deslliurar de la mort a la qual la van sentenciar els nazis”, explica Bru.

Per entendre tot això, res millor que veure aquesta novel·la dibuixada i repassar la seva vida. D’una banda, la històrica: una nena jueva de família benestant que va veure com el seu pare, il·lustre cirurgià, i la seva madrastra, reconeguda cantant d’òpera, van perdre el seu dret a la feina per ser jueus. Una nena que va ser una de les últimes jueves admeses a l’Acadèmia d’Art de Berlín de la qual va acabar expulsada i on se li van negar els premis aconseguits per la mateixa raó. Una nena que va resar perquè el seu pare fos tret (ho van aconseguir els contactes de la seva madrastra) del camp de concentració de Sachsenhausen després de la nit dels vidres trencats. I una nena que va haver d’exiliar-se a França amb els seus avis mentre els seus pares fugien a Holanda. Tot això apareix a la seva obra, i sempre amb l’esvàstica invertida com a senyal de rebuig.

La part familiar de la història no és gaire millor. Estant en l’exili amb els seus avis, Salomon va conèixer la veritat de la seva família: la seva mare no va morir de grip, com ella sempre va creure, sinó saltant per una finestra. Una cosa, el suïcidi, que també van abraçar la seva tia, la seva besàvia... i finalment, ja en l’exili, la seva àvia. No només això, pels dibuixos, sempre presentat com un monstre, i els escrits,es dedueix que possiblement va patir abusos per part del seu avi. De fet, en una carta enviada a un amic (el professor de cant de la seva madrastra amb què, segons l’obra, va viure un romanç) va confessar: “L’estic matant amb una truita enverinada”. Cert o no, l’avi va morir aquell mateix dia.

Notícies relacionades

Llum passat Auschwitz

Reivindicant Valle-Inclán

El dubte té alguna cosa a veure amb el fet que l’obra, que si bé està basada en la seva vida, també té components de ficció. I alguns d’ambigus, com la relació amb el professor de cant, una cosa que la seva madrastra, que va viure molts anys, sempre va negar. No té cap relació amb el títol, que o bé té un significat real (l’obra està estructurada com una peça de teatre) o un valor simbòlic: la mentida familiar que va viure tota la seva vida i de què només va poder alliberar-se després de submergir-se en l’art.

Una mentida que la va portar acreure’s condemnada al suïcidi i a la bogeria: “Déu meu, si us plau, no deixis que em torni boja”, va escriure en un dels dibuixos que repassen la mort de la seva àvia. No ho va fer, el doctor George Moridis la va convèncer que pintés per salvar-se i alliberar els seus traumes. Ho va fer, i a ell li va entregar la seva obra. “És tota la meva vida”, li va dir just abans de ser deportada. I perdre-la.