Anar al contingut

QUÈ FER AVUI A BARCELONA

Els dinosaures de 'Jurassic Park' rugeixen amb més força que mai amb l'OBC

L'orquestra interpreta aquesta nit la partitura en directe mentre es projecta el film de Steven Spielberg

La banda sonora provoca moments de nostàlgia en els espectadors i resulta apoteòsica en els crèdits finals

Eduardo de Vicente

Els dinosaures de 'Jurassic Park' rugeixen amb més força que mai amb l'OBC

Els dinosaures han tornat a la vida. Bé, la veritat és que potser mai se n’han anat. Sembla mentida com, després d’haver desaparegut fa tants segles, les noves generacions segueixen embadalides amb ells. I això que no es tractava d’unes criatures majoritàriament amistoses. El motiu de la seva tornada són els concerts que està oferint actualment l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) dins del cicle OBCPops i que avui proporcionen, per últim dia, l’experiència de veure el clàssic d’aventures de Steven Spielberg Jurassic Park acompanyat per la música en directe d’aquesta formació dirigida per un expert, Anthony Gabriele, que ja ha participat en esdeveniments similars amb films com ara ‘Psicosi’, ‘Cantant sota la pluja’ i ‘El màgic d’Oz’.

El film celebra aquests dies el seu 25è aniversari i és una gran oportunitat per recuperar-lo. La projecció és nítida i perfecta i en versió original amb subtítols en català. La veritat, s’agraeixen, ja que el volum de la música de vegades dificulta entendre els actors. Al tractar-se d’un títol tan conegut i tantes vegades vist, la importància de poder seguir a la perfecció els diàlegs resulta relativa.

A la platea no només veiem adults, també joves que porten la inevitable samarreta amb el logo de la pel·lícula i fins i tot alguns nens, que miren amb els ulls com unes taronges les evolucions dels dinosaures a la pantalla gran. Sí, les seves dimensions són molt més grans que al televisor de casa i aprecien millor la importància de la música per crear reaccions. El film arrenca amb la misteriosa escena en la qual els cuidadors donen menjar a un dinosaure que no veiem i la música inquietant s’apodera de l’escenari.

La partitura es torna més tendra en les escenes més emocionants.

Nostàlgia, emoció i diversió

El primer gran moment és l’arribada de l’helicòpter amb els primers visitants que arribaran a l’illa. El tema central sona a tot drap i la nostàlgia ens envaeix i ens transporta a aquell ingenu 1983, quan encara no havíem vist amb tant detall els dinosaures. Precisament, el descobriment del primer pels paleontòlegs crea els primers instants d’emoció. La partitura del mestre John Williams es converteix en juganera per remarcar el curt de dibuixos animats on es mostra com han creat les criatures extingides i es torna tendra quan surt de l’ou una cria o quan descobreixen el triceratops malalt.

Aquesta revisió permet descobrir elements dels quals no ens havíem adonat. Per exemple, l’escena en què el T-Rex amenaça els nens que són al cotxe no té cap música. Spielberg aconsegueix una tensió gairebé irrespirable senzillament amb els efectes de so i jugant amb el silenci. La primera part conclou de manera una mica abrupta, gairebé com si fos un tall d’aquells amb què ens obsequien les cadenes de televisió privada i l’orquestra toca uns segons més per parar el cop.

L’escena en què el tiranosaure amenaça els visitants no té música.

Després de la pausa de 20 minuts, l’acció es reprèn amb una espècie d’obertura (recordem que es tracta d’una adaptació de la partitura original recreada especialment per a aquest tipus de funcions). El temor per l’amenaça d’un dinosaure ens recorda les tres notes reiteratives que ens van posar els pèls de punta a ‘Tauró’. Les notes es tornen més líriques i el to més infantil durant la conversa nocturna amb els nens, però s’acaba el bon rotllo...

El desenllaç i els crèdits marquen un final apoteòsic 

L’arribada dels velociraptors, la tensió al costat de la tanca elèctrica, la persecució i l’aparició final del tiranousaure marquen els moments musicals i cinematogràfics més àlgids. Quan els supervivents es posen fora de perill arriba la melodia de calma per donar pas als crèdits finals, on l’orquestra repassa els temes principals. Ara ja sense les imatges s’aprecien encara millor les qualitats de l’orquestra i disfrutem d’un final apoteòsic al qual el públic respon dempeus amb una forta ovació.

Esdeveniments com aquest ens recorden que gran que és Steven Spielberg, com va marcar els 80 i 90 amb els seus films d’entreteniment i com ens ho vam passar de bé amb ell en la nostra joventut. És el millor. I no podia tenir un company de viatge més adequat que John Williams, que va omplir de composicions inspiradíssimes i contagioses moltes de les seves obres. A nivell temàtic resulta curiós comprovar avui dia el feminisme precursor del personatge de Laura Dern i la plena vigència de les teories del caos del professor interpretat per Jeff Goldlbum. Una vetllada per treure’s uns quants anys de sobre, per aconseguir que els nostres petits al·lucinin amb la màgia del cine i la música i per disfrutar al màxim d’una obra mestra de les aventures. Una nit inoblidable que rugirà dins nostre per molt temps.


  

    

        ítem
    

    

        

'Jurassic Park in concert'

Lloc: L’Auditori (Lepant, 150).

Horaris: avui, últim dia, a les 20 hores.

Preu: de 10 a 60 euros.

Més informació: www.auditori.cat