Anar al contingut

CRÍTICA

Marta Rojals: Secrets de família

Malgrat comptar amb un gran desplegament de recursos, 'El cel no és per a tothom' mostra una certa rigidesa formal

Vicenç Pagès Jordà

Marta Rojals: Secrets de família

JOAN CORTADELLAS

Com les anteriors, la tercera novel·la de Marta Rojals (Ribera d’Ebre, 1975), ‘El cel no és per a tothom’ està protagonitzat per dones, tracta temes socials, està escrita en un català atrevit i és d’una candent actualitat. Les tres novel·les són modernes en el sentit que obren camí, però també en el sentit que ignoren la postmodernitat: expliquen història d’ara amb el llenguatge d’ara, però amb una visió més artesanal que lúdica, com si poguéssim encarar-nos a la realitat amb la mateixa voluntat de representació que al segle XIX.

Els protagonistes d’‘El cel no és per a tothom’ són tres germans: dues bessones amb caràcter i un germà pusil·lànime, fills d’una mare dominant i un pare beneit. L’estructura binària es repeteix en els dos bessons de bona família del poble, el gendre modèlic i el partidari de la cara fosca de la vida. Pel que respecta a les bessones, la diferència no és de bondat ni d’intensitat, sinó que una segueix un camí aparentment convencional, mentre que l’altra intenta la seva independència. Al seu voltant, pul·lulen constel·lacions de parents, amics i amants. Arribades a l’edat adulta, les bessones han deixat de parlar-se, però les circumstàncies les obliguen a una trobada, que només passarà al final del llibre, diferit per tots els ‘flashbacks’ que ens permeten accedir al seu passat.

Sorpreses dosificades 

Marta Rojals ja havia demostrat que dominava l’art de la narrativa. Al llarg d’‘El cel no és per a tothom’ dosifica una sèrie de sorpreses per mantenir viu l’interès del lector. Malgrat tot, és fàcil encallar-se en el tram central. Si les escenes estan ben construïdes i el llenguatge és viu, ¿com és que es produeix aquest cansament? Intentaré explicar-ho des del meu punt de vista.

L’esquema és molt semblant a les novel·les anteriors, ja que tracta de les vicissituds vitals des del punt de vista de dones contemporànies. Ara, no obstant, Rojals ha doblat el nombre de pàgines i ha creat una xarxa de relacions molt més complexes. Al cap de centenars de pàgines, l’alternança entre les escenes que condueixen al final i les que permeten fer-se càrrec del passat familiar es fa repetitiva (o alguna cosa pitjor: com en una telesèrie, no passa res si ens saltem algun episodi). Un altre aspecte que no facilita la lectura és que l’autora utilitza gairebé de manera exclusiva el recurs de l’escena. Sense resums, el·lipsis, desceleracions, el ritme es manté uniforme a tota la novel·la. Com en les simfonies, una narració reclama fluctuacions de tempo en comptes d’aquesta esclavitud del ‘showing’. No és suficient que l’instrument lingüístic estigui afinat si no hi ha una alternança d’allegros, andantes i lentos. Per molt que l’autora desplegui els seus recursos, que són notoris, la rigidesa dificulta la lectura.

Com que els punts de vista corresponen als germans, la resta dels personatges queden en segon pla, esquemàtics i interromputs. Afegim, finalment, una acumulació de fets rocambolescos: la doble parella de bessons antitètics (que permet la previsible configuració de triangles isòsceles), l’embaràs catalitzador, la conspiració familiar, l’aparició d’improvís d’un fill desconegut. Tots aquests elements, no obstant, no apareixen com una paròdia, sinó que fa l’efecte que Marta Rojals considera que les característiques del fulletó són vàlides en la literatura d’avui dia.   

ítem

El cel no és per a tothom 

Marta Rojals

Anagrama

600 pàgines 

22,90 euros. 

Temes: Llibres